Enyor VS Repte

Cau el vespre i ,prop del riu, penso que trobo a faltar el mar. Aquella sensació de llibertat, de profunditat, de "tot és possible" que només les immenses onades poden portar-me.
A voltes l'enyor és tant gran que no sé si ho podré suportar, però la il.lusió del repte, del "serè capaç?"salta amb força, amb energia, i m'empeny a seguir un dia més a la ciutat de la pluja, la boira, el fred, i les distàncies inacabables.

Dos mesos i tres visites després d'haver deixat Barcelona penso que tinc ganes de tornar a la ciutat que m'ha vist créixer, on tot és conegut, familiar,proper...on tot és fàcil. Fàcil, una paraula curiosa que prèn força quan canvies el teu entorn segur per un entorn que podríem considerar hostil.

És el repte de canviar de vida, d'amics, de feina, d'idioma... El repte de canviar-ho tot i de veure si tu també canviaràs, o com.

La meva lluita interior és contínua, però ja era això el que vaig triar ;)

Enyor VS Repte....Continuarà.

Aqui comença i s'acaba

Així doncs, comença el camí, la travessia pel desert, amb les maletes fetes i moltes ganes d'aprendre canvio de ciutat i m'embarco en una aventura que no sé on em durà. Tanco una etapa preciosa de la meva vida, que he compartit amb gent impressionant, on he tingut el privilegi de conèixer una èlit de persones espectaculars que em fan valorar l'amistat i el valor d'un projecte compartit per sobre de tot. Que em fan tenir els peus a terra i em donen suport en els meus somnis impossibles.

Ha estat una decisió que m'ha costat molt de prendre, que no ha estat fàcil però de la qual n'estic orgullosa i convençuda. Convençuda de que aquest viatge-aventura em durà ben lluny, on els meus somnis creixen i es fan realitat. Convençuda de que passi el que passi me'n sortiré, perquè tinc el suport incondicional i la força d'un exèrcit d'amics i d'una família espectacular que em fan sentir important, igual que ells ho són per a mi. Convençuda de que tornaré i de que, llavors, serà millor, jo seré millor.

Hi ha moments que els vius intensament, i per mi, aquest és un d'ells. Aquesta sensació de viure l'aventura, la meva pròpia aventura, és una sensació única.

Així doncs, no m'acomiado, dic Fins aviat, veniu-me a veure, us trobaré a faltar. :D

El km12 de la C63

Al km 12 de la C63 hi ha un cartell que ho indica. Al costat del cartell una porta.
Darrera la porta un jardí i una piscina.
Una mica més enllà un garatge, i al capdamunt d'unes escales, una casa.

Ara la casa és buida, però hi havia hagut molta vida. Hi havia hagut celebracions de Nadal, criatures fent cagar el tió, aniversaris, estius tranquils vora la piscina, sopars a la fresca, dinars de diumenge i esmorzars a la taula de davant de la cuina, on, de bon matí, hi toca un airet molt dolç.

És la casa dels meus avis materns, tot i que va acabar essent la casa de la meva àvia. L'àvia més guapa, més dolça i més bona de totes.

Com que va ser mare de molt jove també va ser una àvia molt jove, és per això que la vaig poder difrutar durant molts anys.

La meva àvia era una dona especial, era diferent.Per sort, al seu poble, ningú se'n va adonar. Tot i que l'estimàven i la respectaven, no crec que arribéssin mai a adonar-se de com de fantàstica n'era.

Ja fa un any que va marxar, però el seu record és tan viu que de vegades la veig, o la sento, i sento que la trobo moltíssim a faltar.

Ara ens toca budiar casa seva, aquesta casa que ella mateixa va construïr, plena de records i de moments viscuts, moments alegres, moments tristos, moments durs...

Per sort la meva àvia ho guardava tot, i en una tarda de dissabte vaig poder reviure, a través de desenes d'àlbums de fotos, la seva vida i la de la nostra família. Guardava els treballs de final de curs dels nostres primers anys a l'escola, guardava la roba que ja no ens posàvem, tota la roba de quan érem bebès, i alguns dels ninos de peluix que havíem tingut en algun moment de la nostra infantesa. Suposo que era una de les seves maneres de dir-nos que ens estimava.

Tothom sap que els avis marxen, normalment molt aviat, ens deiexen el record, l'amor, com ens han cuidat i estimat, petits moments viscuts. I tot i que es fa molt difícil deixar-la anar, guardo el seu record ben endins, amb tot el que m'ha aportat i tot el que ens hem estimat.

( En record de la meva estimada àvia Enriqueta)

Petits Moments II

I és aquí, un dissabte al matí qualsevol, prenent un cafènllet-biquini-aiguanatural mentre llegeixo una revista, quan em sento millor que mai.
Veig la Sagrada Família, les obres, els cotxes i els busos que passen aliens al meu petit moment de felicitat.
Sembla que l'estiu és a tocar, samarretes de tirants, crema solar i pantalons curts.
Els llargs matins a la platja i les llargues vesprades en alguna terrasseta de Gràcia.
Aprofitem ara que podem, gaudim del bon temps i posem-nos ben morenes.
I sobretot: deixem-nos de "M'agrada" al Facebook i comentem més el blogs, seria un bon exercici :)

Petits moments

Recordo aquell dia a Madrid, al menjador de ca l'Ana. La Clara es va estirar al sofà, es va tapar amb el mocador estiuenc de colors i va tancar els ulls dolçament mentre l'Ana i jo xerràvem de no recordo el què.
L'expressió pacífica de la Clara, la conversa que fluïa entre l'Ana i jo... Era aquell moment després de dinar on tot sembla més fàcil, més senzill.
Són aquests moments que de cop recordes, et venen al cap, no van ser moments decisius ni importants, però si especials.. Són aquests petits moments els que, d'alguna manera, dónen sentit a tot plegat. No te n'adones fins més tard que, aquell, va ser un moment màgic. I apareix així, de cop i volta, i tal com ve, se'n va.
Potser l'important és això, disfrutar d'aquests petits moments, agafar-los i guardar-los com un tresor, perquè formen part de tu, et creen i t'enriqueixen.
Cal aprofitar el moment, sense pensar-s'ho dues vegades i saltar, i esperar que se't despleguin les ales i puguis sortir volant.