El Silenci

Un altre a la família

2008-06-05T02:43:00.001-07:00

Des d'ahir a la nit a casa meva hi tenim un nou membre, aquest és el Teo, el gat d'un company de feina que me la donat perquè el pobre està sol a casa tot el dia i a ell se li trenca el cor de veure'l així de trist. De moment el primer contacte amb les meves dues gatetes no ha estat gaire afortunat, sobretot amb la petita. Sort que els 3 gats són de bona pasta, i segur que es portaran la mar de bé.
No sé com va la relació entre gats i gates, jo fins ara només coneixia les gates, però espero que es portin bé, que juguin a la terrassa i que es fagin molta companyia entre ells , (perquè ma germana i jo poques hores passem a casa).
I ara a més a més estem fent obres al pis..si és que quan les coses començen a canviar sembla que no tinguin final. Si més no ens queda pensar que segur que passis el que passi, ens en sortirem.

L'hora màgica

2008-05-25T12:50:00.000-07:00

L'hora màgica és aquella hora en què el sol ja ha marxat, però encara queda llum, i mica en mica, gairebé imperceptiblement, es fa fosc.
Als cineastes els agrada molt rodar escenes a l'hora màgica. A mi m'agrada sortir al carrer a aquesta hora i veure el cotxes que descansen, algun vianant que llença les escombraries, veure com alguns llums ja estàn oberts, i, encara que no sembli, que la ciutat és viva dins de cada una de les seves cases. M'agrada pensar què estarà fent la gent a casa seva, potser xerren, potser fan el sopar, potser miren la tele, no ho sé, però m'agrada que hi siguin.
Després de tot el dia tancada a casa m'agrada sortir al capvespre i anar descobrint mica en mica el meu nou barri. Quan agafo l'ascensor per tornar a casa el mirall em torna un somriure, al capdavall s'hi està bé aquí.

Lligams

2008-05-15T01:24:00.000-07:00

No sé si és el fet de formar part d'una associació des de fa 10 anys ( 10 anys? ja??), una associació que promou l'esperit crític, la participació activa a la vida col.lectiva, un lloc on aprens que quan les coses no t'agraden les pots canviar, ni que sigui amb el teu petit granet de sorra, ja sigui a casa teva, a l'institut, la universitat, el barri o fins i tot a la feina.
El fet és que ara em trobo treballant per una empresa on no hi ha representants sindicals, i us dic jo que hi fan falta, un lloc on sovint els drets dels treballadors deixen bastant que desitjar, val a dir que és una feina on tots els que hi treballem estem encantats de la vida, ens apassiona, ens agrada estar allà, ens agrada la feina ( quants cops heu sentit a dir això?) La gent hi treballa a gust, hi ha bon ambient, ens ho passem bé junts, però a l'hora de decidir qui serà el representant l'ombra del dubte sobrevola els nostres caps, dubtem els uns dels altres, jo , de fet, crec que manca l'esperit de lluita, manca la creença de que la unió fa la força, tots els treballadors li tenen pànic al "jefe suprem", tohom en parla, però ell és un i nosaltres som molts.
No sé si és el fet que crec fermament en les associacions, en la força de la unió d'aquella gent que lluita per un objectiu comú , però cada cop que penso que hi ha una sola ( una sola!) persona que té a tota una empresa atemorida la sang em bull i el cap hi comencen a rodar un munt d'idees. De moment la controvèrsia està servida, ja veurem com acaba la lluita.

Suma y sigue

2008-05-06T15:29:00.001-07:00

Avui és un dia molt important: en faig 26 i ho intentaré celebrar "por todo lo alto", com diuen.
Perquè de vegades un somriure o unes poques paraules et fan més il.lusió que no pas un gran regal on s'hi hagin gastat molts diners.

De totes maneres cada dia segur que tenim raons per celebrar una cosa o altra.

Felicitats a tothom!

Aquest petit racó de món

2008-04-24T02:08:00.000-07:00

Cada matí em llevo d'hora i vaig a estudiar a l'Ateneu barcelonès. Pels que no conegueu aquest lloc tan fantàstic es troba al centre, al costat del Decathlón de la Plaça Vila de Madrid. És una lloc que fa un munt d'anys que existeix, els meus avis ja hi venien, i mon pare i els seus germans en són socis des dels 18 anys.

Aquest petit racó de món és un lloc tranquil enmig d'aquesta ciutat atabalada, que es mou a un ritme trepidant, que no et deixa temps ni per pensar, és un lloc on anar els diumenges a estudiar, on trobar-te amb amics i coneguts, on passar l'estona... en definitiva és un lloc on estar tranquil, avui en dia és molt difícil trobar llocs així!

Tot i que ahir no vaig poder celebrar el Sant Jordi com és degut, m'encanta poder venr a aquest raconet, i pensar, durant uns minuts, que tinc tot el temps del món.

Trasllats

2008-04-20T05:52:00.000-07:00

Caixes i més caixes, i sembla que no s'hagin d'acabar mai, com més coses empaquetades tens més coses t'adones que falten per empaquetar.
I tu vols seguir un ordre lògic, tenir una metodologia que després et permeti trobar allò que necessites amb facilitat, però sembla impossible. I també sembla impossible pensar que a partir d'ara m'hauré d'espavilar jo sola: podré? En seré capaç? Me'n sortiré??

Sembla com si allò que fins ara només era una idea cada cop és més i més real està més i més aprop , i els vell costums s'allunyen per adquirir-ne de nous, i esperem que sobretot, millors.

Les eleccions sicilianes.

2008-04-11T05:49:00.000-07:00

En la meva curta estada a Palermo vaig tenir el privilegi d’assistir a un acte de campanya electoral d’un partit d’esquerres que es diu Il Partido d’Arcobaleno.

Primer van parlar un parell de polítics que no cridaven gaire l’atenció, però llavors va aparèixer ella: Vladimir Luxuria, us preguntareu el perquè d’aquest nom, doncs perquè és una dona, que abans era un home. La seva primera frase fou: “Estic encantada de ser el primer transexual que es presenta a diputada del Parlament italià.” I mica en mica anava quedant fascinada per les paraules d’aquesta dona: “el 70% de la violència contra les dones”, deia, “es dóna dins l’entorn familiar” i continuava :“una família no és aquella que està formada per un home i una dona, sinó aquella que està formada per dues persones que s’estimen i es cuiden l’una a l’altra”. Tenia alguna cosa especial, es feia escoltar: “si volem millorar la qualitat de la vida de les famílies hem de lluitar contra la precarietat”, tenia molta força, se li notava l’emoció a la veu quan deia que “jo sóc una dona diferent, i crec que avui en dia les famílies són diferents, són família d’heterosexuals, d’homosexuals, però en el fons tots som persones i mereixem ser respectats com a tals.”
Us he de confessar que el primer que em va cridar l’atenció d’aquesta dona no van ser les seves paraules, sinó el seu aspecte físic, però quan va acabar el seu discurs les seves paraules ressonaven dins del meu cap amb força, colpidores, i vaig pensar, jo si hagués de votar, la votaria a ella. Perquè el que dèia ho dèia des del fons del cor, ho sentia, i estic segura que la seva carrera política no deu ser gens fàcil, perquè costa trobar algú així avui en dia, algú amb la valentía de presentar-se a unes eleccions tot i sabent que els prejudicis la precediràn allà on vagi i que no sempre se la prendràn seriosament.

Sicília és , realment, curiosa.

La màgia de la ràdio a Equador

2008-04-03T02:27:00.000-07:00

Les estadístiques diun que a Catalunya hi viuen uns 400.000 equatorians.
Aquest matí anunciaven a Catalunya Ràdio el dia d’Equador i narrava una història que m’ha fet posar la pell de gallina.

La Narcisa va venir fa 5 anys d’un petit poblet de l’Equador cap a Catalunya a buscar feina ja que l’huracà El Niño la va deixar sense el seu negoci: un taller de costura.
Ara fa poc va demanar un MicroCrèdit a la Caixa de Catalunya i juntament amb les seves filles tornarà a obrir el negoci allà.

I a la ràdio aquest matí han fet una connexió en directe i han pogut parlar la Narcisa amb les seves filles i la seva néta.El que més m’ha colpit han estat les paraules de la filla gran, la Carolina. Dèia que si, que era molt dur estar sense la seva mare, però que entenia perfectament que ho estava fent perquè elles poguéssin tenir una vida millor, que la vida a Equador estava molt difícil, però que amb esforç i ganes de treballar es podia tirar endavant.

Sé que pot semblar un reportatge purament propagandístic: del Gobern d’Equador, per una banda, perquè el seu president ha demanat als equatorians que tornin, que allà els donaran ajudes, i per l’altra, de la Caixa de Catalunya per anunciar els seus microcrèdits. Però m’ha emocionat, mentre sentia a la Narcisa dir-los-hi a les seves filles que sempre tiréssin endavant, les llàgrimes em queien galtes avall.
Fèia molt de temps que no sentia una història tan real i tan fantàstica a la vegada, com la lluita per la superació personal, la idea de que , malgrat tot, cal seguir lluitant pels teus somnis , pel que realment vols fer ,sigui quina sigui la teva situació , m’han tocat el cor.

I espero de veritat que a la Narcisa li vagi molt i molt bé amb el seu negoci, que tiri endavant, i que serveixi d’exemple per a tots aquells que aquest mati, mentre fèien el cafè i escoltàven la ràdio, s’han emocionat com jo.

De viatges i avions

2008-04-01T00:36:00.000-07:00

Aquest cap de setmana he tingut la oportunitat de marxar fora. Moltes hores de viatge per mi, que últimament no havia viatjat gaire lluny, que m'han servit per pensar i sobretot, per dormir.

Això de viatjar sola ho he fet molt poques vegades, i tot i que al principi em sentia una mica "abandonada", a mida qua avançava el viatge hi anava trobant cada cop més avantatges, a això d'estar amb mi mateixa. A l'avió de Barcelona a Frankfurt ens vam posar a xerrar amb una noia canadenca, que es veu que no li agradaven els avions, i la pobre estava molt nerviosa.

M'agrada aquesta sensació de "llibertat", de poder parlar amb desconeguts, de ser l'única persona que parla català i haver-me de fer entendre. I m'agrada poder estar sola i pensar, i, sobretot, tenir temps per escriure.
Diuen que el millor company de viatge és un llibre, per mi no, tot i que mai m'ha faltat a l'hora de viatjar, per mi la millor companya de viatge és una llibreta, tothom sap que sóc molt aficionada a les llibretes, grans, petites, de colors, negres, de tot tipus. I és que la sensació de tenir pàgines en blanc per escriure, i poder-hi apuntar tot allò que penses, que sents, que t'inquieta, a mi m'encanta.

Incomunicats

2008-03-17T15:54:00.000-07:00

Avui corria pel carrer , dic corria perquè ara ja no camino, corro, i anava escoltant música i enviant un missatge pel mòbil, i de sobte he sentit un home que cridava:
"Anda! Todo el dia enganxados!! Con la música i el móbil!!! Si és que.... " i ja no l'he sentit més, ell ha passat de llarg, i jo reia. Però és que té raó, aquest home que no conec de res, quan vaig pel carrer no sento el que passa al meu voltant, m'agrada escoltar música, és més entertingut, però clar, em perdo moltes coses, ho sé. Em perdo els sons que m'envolten, les converses de la gent , els sorolls... i crec que no sóc només jo, hi ha un munt de gent que va sentint música, forma part del nostre dia a dia, ara ja és normal.
Ens estem incomunicant del món que ens envolta, serà que això repercuteix a les nostres relacions socials? A la qualitat de les nostres converses?
Sempre he pensat que hi ha una diferència molt gran entre sentir, escoltar, entendre i explicar el que sentim.
El cert és que sempre m'ha preocupat el tema de com ens escoltem els uns als altres, no només per sentir el que diem, si no si escoltem el que realment ens diem entre nosaltres, com ens intentem entendre. Perquè no sé fins a quin punt quan algú t'explica alguna cosa, realment el que vol dir és allò que diu, o el que et vol dir és una altra cosa. Hi ha un pel.lícula, que es diu "A la Ciutat" del Cesc Gay que m'encanta, perquè el que diuen els personatges no té res a veure amb el que estan pensatn de veritat, o amb el que tenen ganes de fer, o amb el que senten.
Realment escoltem o sentim??

Recepta per a un dinar de dijous:

2008-03-13T16:58:00.000-07:00

Avui vull fer referència a dos bloc molt interessants: Golafres i Un pessic de sal,des d'aquí els vull fer una petita aportació que m'ha vingut al cap tot dinant.

Quina és la recepta per a fer-te el dianr un dijous, que és el dia d'anar a plaça, però la nevera encara està buida? Doncs l'Amanida del Dijous.
Ingredients:
2 carxofes
1 carbassó
1 Cogollo
1 filet de salmó cru ( també es pot agafar tonyina, o carn, o les proteïnes que més us agradin)

Fem bullir la carxofa. Fregim el carbassó ( traïent-ne les parts dolentes ) tallat a dauets a la paella i netegem el "cogollo".
Ho barregem tot i ja tenim l'amanida. Tallem el salmó a rodanxes i el posem a un altre tàper.

I cap a la Biblioteca falta gent.
Un cop la gana et fa deixar d'estudiar, anem cap al Bar de la UB d'Humanitats del centre per poder gaudir del teu tàper que amb tan de carinyo t'has preparat aquest matí.

Aquest Bar és fantàstic, per mi un gran descobriment, és gran, lluminós, de sostre alt i tens els cafès molt barats, menys d'un euro el cafènllet, i 85 cèntims el tallat(crec ). A més a més també fan un menú boníssim per 6,75 euros que canvien cada dia, amb cuina casolana, avui tenien Paella i tot!!
És un lloc tranquil on poder menjar sense que ningú et molesti, hi ha una terrassa per a poder prendre el solet i unes encarregades de la barra la mar de simpàtiques.
Per quedar bé amb l'Elena, posaré els 5 bàsics del Bar de la UB:
Els 5 bàsics
1. Població: Barcelona
2. Districte i Barri: Raval
3. Tipus de cuina: Casolana
4. Preu: 3-10€
5. Especialitat: Cremes de verdures, paelles, carns variades.

I res més, per poder gaudir del teu dinar gastant ben poc, aquesta és la recepta.
Visca els tàpers!!

ReMurguem

2008-03-11T16:23:00.000-07:00

No sé quina mania li ha agafat ara a tothom per queixar-se, que si el sou, que si el pis, que si la feina.

Jo no dic que no em queixi, segur que si, i molt, però sempre hi ha l'alternativa a queixar-se per combatre l'abatiment i el pensar que no podem fer res per canviar el que ens envolta:

LA MURGA: PEL DRET A UN HABITATGE DIGNE – Ciutat Vella (Barcelona) Aquest projecte, que va néixer l’any 1995, consisteix en la rehabilitació de pisos de persones desfavorides de Ciutat Vella. La realització es fa mitjançant camps de treball a la primavera i a l’estiu, amb les unitats de pioners (15-17 anys) i clan (18 anys) dels agrupaments de l’Associació Els projectes tenen diversos objectius, entre els quals destaquen la voluntat de sensibilitzar els joves en la problemàtica de la marginació social, contribuir a la millora de les condicions de vida de la població del Districte de Ciutat Vella de Barcelona; fomentar la solidaritat, el civisme, la participació ciutadana i l’acció comunitària i difondre la realitat del Quart Món a la població en general, fomentant la seva implicació.

Ja ho tenim gairebé tot a punt per començar amb el projecte el dia 19 i acabar-lo , amb sort, el 24 d'aquest mes.

Rauxa

2008-03-06T10:07:00.000-08:00

Quan notes que tot allò que et semblava estable comença a inestabilitzar-se. quan penses que hi havia coses que només passaven "als altres", o que, senzillament, a tu no et passaria. Per mi, ara és un d'aquests moments.

Doncs si, d'aquí poc marxo de casa, m'independitzo. Suposo que fins que no estigui físicament a "l'altra" casa, no m'adonaré dels canvis importants que això suposa.
I és que ja fa temps que hi pensava, en això de marxar, i resulta que de cop i volta es van donar tots els requisits necessaris per fer-ho possible.
Hi ha coses que només et passen un cop a la vida, és com si de cop i volta tinguéssis un moment de claredat, i sense pensar en les enormes consequències que això comporta, et llences a la piscina, amb els ulls tapats, sense saber si a sota hi trobaràs aigua i aguantant la respiració. I just en el moment de la capbussada una sensació de felicitat t'envaeix, et corprèn, i és llavors que saps, que has fet allò que havies de fer.

Malsons

2008-03-02T03:31:00.000-08:00

Avui m'he llevat amb una extranya sensació, he tingut un malson. Feia moltíssim temps que no en tenia cap. En el meu malson hi participava un munt de gent, gent propera, gent llunyana, era molt curiós el poti poti que hi havia i els protagonistes que s'hi barrejaven.

M'agrada intentar inerpretar els meus somnis, siguin bons o dolents, sempre he cregut que tenen algun significat, si més no que jo els hi puc donar un significat. Poden ser "imatges espúries", poden ser un seguit d'inquietuds que et rondaven pel cap i que han decidit posar-se d'acord per sortir a la llum, pot ser el subconscient que et diu que alà passa alguna cosa, poden ser un munt de coses.

Per mi el fet de somniar amb certes coses o amb certa gent m'ajuda d'alguna manera a prendre decisions, sé que sembla curiós, però m'agrada pensar que el subconscient hi és i que ens ajuda, com una mena de 6è sentit.
Confiar en les intuicions pot ser útil de vegades, no sempre, això està clar, però hi ha cops que dius: això no em fa bona espina, i és una opinió que no es pot justificar amb cap argument empíric, però tu saps que hi és.
Sóc molt conscient que les decisions sovint poden o no ser les encertades, i que cal tenir el màxim d'informació abans de prendre'n cap d'important, però també crec que fer cas del teu sisè sentit ( o del cor, per dir-ho d'alguna manera) et pot dur a prendre la millor decisió.
Tot i que sempre pot ser que t'equivoquis! ;)

Enfadats

2008-02-21T11:09:00.000-08:00

Aquests dies a la feina hi ronda un tema recurrent: els immigrants.

Resulta que hi ha un sector ( masculí i en edat avançada) que defensa que tots els "moros" són "dolents", maltracten les dones ( a totes sense excepció) i no es mereixen ni el més mínim respecte per part "nostra", ( és a dir: hi el "ells" i hi ha el "nosaltres").
A mi se'm va acudi defensar la idea de que potser no "tots" els "moros" eren tan dolents com semblava, però la idea no els va convènçer,més aviat els fa entrar als meus estimats companys en una espècie d'estat de còlera que només es va calmar quan jo vaig girar el cap sense resopondre i els vaig ignorar. Ara em diuen "l'amiga dels moros", ho trobo genial. Em sembla fantàstic, no només el fet que no reconeguin la poca informació que tenim dels nostres amics vinguts de terres llunyanes, ( cosa que jo accepto sense cap vergonya), si no que a més a més es veuen capacitats per discernir allò que és "bo", d'allò que és "dolent".
Més enllà d'intentar entendre com em sentiria jo lluny de casa, de la meva família, dels meus amics, de l'extranya sensació que es deu tenir quan deixes tot allò conegut i te'n vas a un altre país. Més enllà de les dificultats de trobar un punt entremig entre allò que és "meu" i allò que és "teu".
Més enllà de que el diàleg intercultural és un tema que trobo molt complicat i extremadament complex,i del qual encara no em veig capacitada per a tenir-ne una opinió formada, trobo que el respecte a tothom, a totes les persones, hi ha de ser. Ha de ser una norma de vida, una actitud davant les situacions conflictives, hem de de ser capaços de tenir aquesta capacitat.

No entenc els meus companys de feina, s'enfaden per molt poca cosa, s'enfaden perquè tenim opinions diferents, s'enfaden perquè diuen que els "prenen" la feina, s'enfaden molt.

Jo no m'enfado, em sap greu que ni tan sols siguin capaços de respectar la meva opinió. Serà l'edat o serà l'educació? Com ho arreglarem això?

Endavant

2008-02-15T13:27:00.001-08:00

Perquè de vegades sembla que tot va malament, que el cansament et pot, que els teus objectius no són clars, i per tant no saps cap a on has d'anar, o que allò que t'havies plantejat triga molt a arribar.
Per quan veus un núvol fosc, o tot emboirat, per aquells moments en què et manquen les forces, perquè el millor està per arribar:

Perquè cada cop que veig aquest vídeo se'm posa la pell de gallina, i no anuncia res en concret.

Encantats

2008-02-08T12:17:00.000-08:00

L'altre dia, arran dels premis Goya que es va endur el Orfanato, a l'Entre línies van fer un reportatge sobre l'ESCAC, la meva ex-universitat.
Avui he tingut la oportunitat de veure'l i m'ha colpit la idea general que se n'extreia: venia a ser una mica: treballa dur perquè al final et veuràs recompensat per la fama i el reconeixement social.
I jo penso: l'objectiu final de qualsevol projecte cinematogràfic ha de ser el "reconeixement"? Perquè llavors caiem en el que per mi és el GRAN parany dels autoanomenats "artistes": que volen ser únics, volen ser originals, però amés a més volen tenir "reconeixement", però si et desmarques de lo convencional costa ser "únic", i més en el món del cinema, on la dictadura dels diners mana per sobre de tot.
No sé si val la pena el preu que es paga per intentar aconseguir aquest reconeixement, i realment, molt poca gent pot optar-hi.

Val a dir que tots els Goya que va guanyar el Orfanato eren ben merescuts, però també val a dir que tots els de l'equip tècnic de la peli porten moltíssims anys treballant, fent un munt de projectes poc reconeguts, i que segurament l'ESCAC els va donar la base, però el mèrit no és de l'escola, sinó d'ells, que són moltes més coses que "ex-alumnes".

I ara tots els joves creadors de Catalunya ( que , creieu-me, n'hi ha a grapats), quedaràn enlluernats per aquests premis, i tots es voldràn gastar el "quiloal'any" que val l'escola,però per aprendre de cinema, no cal estar apuntat a cap escola, només cal tenir interès i curiositat per aprendre cada dia de tot allò que passa al teu voltant.

Sembla mentida com dient mitges veritats,s'aconsegueix crear un reflex tan poc real de la realitat, i més, quan es parla de cinema, o de mitjans audiovisual. Però això em sembla que és un tema per a un altre post. ;)

Educats

2008-02-04T13:37:00.000-08:00

I avui un petit homenatge a la Lucía, que té un blog la mar de xulo, amb coses molt originals!

Ella ha penjat el següent vídeo:

És impressionantment transgressor, si més no, jo li trobo.

Ja sé que no tothom és igual, però l'home és un ésser mimètic per naturalesa.
El més important per canviar el món és l'educació, i no la que es dóna a les escoles i a les universitats, sinó la que donem cada dia amb la gent que ens envolta. I educar no significa dir als altres el que has de fer o deixar de fer, sinó tractar als altres tan bé com ens agradaria que ens tractéssin a nosaltres.

Com diu el vell refrany: "El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú"!

Màgia

2008-01-26T10:44:00.000-08:00

Últimament tinc la sensació que m'envolta una espècie d'àurea negativista, i no per com em sento jo, si no pel que sento, pel que escolto. Al carrer, a la feina, a tot arreu, sembla que tot va molt malament, hi ha crisi, n'hi ha que volen posar bombes al metro , no hi ha llocs per viure dignament...i tot sembla anar de mal en pitjor.
I dic sembla perquè en el fons en el fons, se que no és cert, que sovint ens queixem de vici, que n'hi ha que estan pitjor i que ens encanta queixar-nos i rajar de tot, m'incloc a l'afirmació.
Però les coses són com són, i hi ha coses que passen i no s'hi pot fer res.
N'hi ha que diuen que un problema o bé té solució, per tant deixa de ser un problema, o si no la té no val la pena capficar-s'hi.
I quin sentit té encaparrar-se en tot allò que tenim de negatiu al nostre voltant,?Si tenim l'oportunitat i ho podem canviar; doncs endavant, i si no depèn de nosaltres, no val la pena patir, perquè no hi podem fer res.

De vegades m'agradaria ser bruixa i fer receptes de pòcimes màgiques per combatre la tristesa, l'avorriment, els "enfados", les preocupacions, els encaparraments, i que tots aquells que les provéssin trobéssin en els mals moments coses bones, i en la gent que els envolta, coses especials que les féssin meravelloses, i aprenguéssin a valorar allò que de veritat és important per a cadascú.

Però potser les pòcimes màgiques són dins nostre, i en el fons tots som bruixes i bruixots, només ens cal buscar per trobar la recepta adequada a cada moment.Qui sap.

Mai no serem estrelles del rock

2008-01-17T14:36:00.000-08:00

Aquest és el títol d'un llibre que vaig llegir fa molts anys, em va agradar moltíssim.
L'altre dia l'aparador d'una botiga del centre m'hi va fer pensar, vaig tenir com un flaix, em van venir al cap un seguit d'imatges que el meu cervell havia anat recopilant l'última setmana i hi vaig caure: ara "mola" ser una Super Star, no un famosete d'aquests que surten a explicar les penes cada tarda, has de destacar en alguna cosa. A Fama has de ser el millor ballador, amb Vodafone et sentiràs com una estrella del Rock, t'has de vestir com les estrelles.. Tens la obligació de destacar, per sobre de tot, fins i tot dels altres, deixant-los enrera si cal, competint fins que només en quedi un: el millor.
I què passa si no destaques? Si ja no ets el millor? Doncs que ja no "moles", i això si que és greu! L'important no és sentir-te a gust amb tu mateix, o amb el que fas, ni compartir espais i vivències amb gent que t'enriqueixi, ni fer coses que consideres importants per tu i pel teu entorn, no. L'important aquí és ser el més guapo, el més prim , el més guai, en definitiva.

Però, de què serveix tot això? Realment et porta enlloc? Quin sentit té realment ser "el millor" ?
Suposo que jo, com la majoria de la gent, com que no vaig ser mai cap nena-prodigi, ni vaig destacar en res, em costa una mica d'entendre aquests valors que actualment estem aconseguint que els i les joves d'avui en dia adquireixin com a propis.
Per mi tot això condueix cap a una terra de ningú molt perillosa. Correm el perill de que hi hagi tota una generació que es cregui "realment" que el més important a la vida és "ser el millor", en el que sigui, en qualsevol cosa, i que se centrin tant en un aspecte de la seva vida per tal de ser els millors en allò, que es perdin la resta de coses fantàstiques que tenen per experimentar.

Diuen que en la diversitat està el gust, i jo que hi estic completament d'acord. No ens enganyem: si tots fóssim els millors i els primers en tot, amb qui ens compararíem? Per sobre de què o de qui destacaríem? Sempre hi ha d'haver algú últim perquè un altre sigui primer, no?

Neteja

2008-01-09T14:25:00.000-08:00

No sé per quina extranya raó últimament estic molt "polida", m'agafa per endreçar, i sobretot, i molt important, per llençar. He llençat tots els apunts de l'institut, de la Facultat d'Història i dels 4 cursos de l'Escac, (només m'he quedat amb apunts de l'assignatura de so clar;P).
Amb la roba igual la meitat del meu armari està buit ( però no patiu que això les rebaixes ho arreglen;).), he donat 3000 llibres de quan era petita, i no sé, cada cop que acabo de "fer endreça" tinc la sensació que m'he tret un pes de sobre, com si anés més lleugera.
L'endreça d'avui ha vingut motivada per unes compres que he fet a la meva botiga preferida, a la qual avui li vull fer el meu petit homenatge, és un exemple de senzillesa, funcionalitat i austeritat en el disseny i la forma, ja sé que els preus no són precisament "populars", pe`ro m'encanta, és com si entrés en un altre món. Doncs avui he comprat un parell de capses de poliproilè per guardari paperots, i he acabat llençant 3 caixes de cartró plenes de molts paperots.
És com si gràcies a fer neteja, de mica en mica em pogués anar desprenent de les coses velles per donar pas a les noves, com si necessités oblidar tot el que ha passat per poder aprendre el que vindrà, com si no pogués, ni volgués, retenir tot el bagatge que duc a sobre, com una espècie d'alliberació. Sé que el camí cap a l'austeritat total és difícil, però el fet de poder i saber despendre'm de tot allò que ja no em cal, és fantàstic.

Bones Festes

2007-12-22T05:20:00.000-08:00

Sembla ser que ara a tothom li surt l'esperit nadalenc, i també sembla ser que hi ha tot un seguit de moviments alternatius al Nadal, tal com s'entén típicament, n'hi ha d'altres que marxen a països llunyans a celebrar les festes.

Jo, si m'he de quedar amb alguna cosa del Nadal, em quedo amb el temps que tinc per compartir amb tots aquells que normalment no en tinc la oportunitat; els amics que venen de lluny, els familiars que durant l'any són tan cars de veure, les estones compartides amb els amics tranquil.lament, sense pensar que l'endemà t'has de llevar d'hora per complir amb les obligacions diàries.

I els regals, tot i que fan molta il.lusió ( perquè enganyar-nos) per mi podrien desaparèixer, els podríem abolir, i regalar estones amb la gent que estimem, o amb la gent que tenim ganes de conèixer ( hi ha empreses que ara es dediquen a vendre "experiències", qui ho diria eh?), i enlloc de fer-los per Nadal els faria tot l'any, cada setmana hauriem de fer un d'aquests regals, o si més no, ho hauríem d'intentar, enlloc de deixar-ho tot pel Desembre.

Però al capdavall, també m'agrada que em felicitin les festes, veure els carrers enlluernats de motius nadalencs, decorar el meu menjador i fer el caldo de Nadal (amb l'ajuda inestimable de la meva àvia), però per demanar que no quedi!

Iogurts Desnatats

2007-12-11T03:38:00.000-08:00

"No permitas que nadie te diga quál tiene que ser tu talla. Campanya contra la anorèxia i la bulímia"
Avui he sentit això a la Ràdio. I em cau la cara de vergonya, d'indignació, a mi la Ràdio m'encanta, l'escolta gairebé cada dia un munt d'hores, i n'estic fins al capdamunt dels anuncis de la Corporacióndermoestética, el Masterplus, i els productes de farmàcia per aprimar-se. L'últim va ser un anunci on una dona li deia al seu marit que volia anar " de compras" i el marit li diu que " de compras, sí, pero a la farmácia" a comprar una cosa per aprimar-se!!!! Jo alucinant!
Com volen combatre l'anorèxia o la bulíma amb un mini anunci a la Ràdio sense controlar tots aquells anuncis que surten als mitjans de comunicació, ràdio, televisió, revistes, diaris i un llarg etcètera. Perquè realment estem bombardejats constantmen, i crec que no som prou conscients de les greus repercussions d'aquest bombardeig.
Potser el que cal és educar els nostres nens i nenes, en l'autoestima, en el respecte, en els bons hàbits alimentaris, en una rutina saludable, on hi hagi més exercisi i jocs que telvisió i jocs de la consola.I sobretot a ser crítics amb el que els envolta, com diu aquella cançó: "Va donar tota l'autoritat de la mesura de tot plegat, a una imatge distorsionada que algú li havia inculcat per vendr-li Iogurts Desnatats."

Polèmiques

2007-12-09T11:12:00.000-08:00

Aquest cap de setmana he anat al concert en solidaritat amb els joves que estan pendents de judici pel fet d'haver cremat fotos del Rei. Tot i que des de fa un temps hi ha certs ambients en els quals no em moc, però en aquest cas, un cop al mig del concert, vaig veure que valia la pena haver anat fins a Sarrià de Ter. Tot que sovint tinc certs dilemes sobre els valors que es promouen des d'alguns col.lectius, crec que lo de les fotos del Rei ja passa de taca d'oli.
I per mi aquest ha estat el cap de setmana de la polèmica, crec que no havia mantingut tantes discussions seguides amb ningú des de feia molt de temps!
I crec que ha estat, al capdavall, enriquidor, perquè si no ens qüestionem allò que fem o que deixem de fer, i el perquè ho fem , de vegades sembla que anem com xais, seguint "allò" que algú ha decidit per nosaltres, o fent coses que potser en el fons no volem fer. La polàmica està bé, és sana, i potser ens cal més del que ens pensem.

Cau a cau, un pas per la Pau

2007-12-01T05:03:00.000-08:00

Avui és un dia important: en el marc del centenari de l'Escoltisme Escoltes Catalans ho celebra, i per això avui arreu de Catalunya els i les joves dels diferents agrupaments deixaràn la seva empremta. Pintaràn varis murals amb el lema: Cau a cau, un pas per la Pau.

Felicitats als escoltes d'arreu de Catalunya i d'arreu del món per aquests cent anys, i els que encara falten!!