Aquest és el títol d'un llibre que vaig llegir fa molts anys, em va agradar moltíssim.
L'altre dia l'aparador d'una botiga del centre m'hi va fer pensar, vaig tenir com un flaix, em van venir al cap un seguit d'imatges que el meu cervell havia anat recopilant l'última setmana i hi vaig caure: ara "mola" ser una Super Star, no un famosete d'aquests que surten a explicar les penes cada tarda, has de destacar en alguna cosa. A Fama has de ser el millor ballador, amb Vodafone et sentiràs com una estrella del Rock, t'has de vestir com les estrelles.. Tens la obligació de destacar, per sobre de tot, fins i tot dels altres, deixant-los enrera si cal, competint fins que només en quedi un: el millor.
I què passa si no destaques? Si ja no ets el millor? Doncs que ja no "moles", i això si que és greu! L'important no és sentir-te a gust amb tu mateix, o amb el que fas, ni compartir espais i vivències amb gent que t'enriqueixi, ni fer coses que consideres importants per tu i pel teu entorn, no. L'important aquí és ser el més guapo, el més prim , el més guai, en definitiva.
Però, de què serveix tot això? Realment et porta enlloc? Quin sentit té realment ser "el millor" ?
Suposo que jo, com la majoria de la gent, com que no vaig ser mai cap nena-prodigi, ni vaig destacar en res, em costa una mica d'entendre aquests valors que actualment estem aconseguint que els i les joves d'avui en dia adquireixin com a propis.
Per mi tot això condueix cap a una terra de ningú molt perillosa. Correm el perill de que hi hagi tota una generació que es cregui "realment" que el més important a la vida és "ser el millor", en el que sigui, en qualsevol cosa, i que se centrin tant en un aspecte de la seva vida per tal de ser els millors en allò, que es perdin la resta de coses fantàstiques que tenen per experimentar.
Diuen que en la diversitat està el gust, i jo que hi estic completament d'acord. No ens enganyem: si tots fóssim els millors i els primers en tot, amb qui ens compararíem? Per sobre de què o de qui destacaríem? Sempre hi ha d'haver algú últim perquè un altre sigui primer, no?
2 comentaris:
Dona, jo ho veig molt clar. Per una banda sempre hem sigut una societat molt exigent tant amb ser persones "productives" com persones "guapes".
Penso, si més no, que la meva generació ja és així, m'imagino que la generació actual de joves molt més abassats al consumisme, deu ser molt pitjor... tot i així no hem de deixar de lluitar ;)
Una cosa és ser productiu, un aspecte de la teva vida on tu hi poses el teu esforç per a aconseguir una cosa, almenys t'ho treballes; l'altra és ser "guapo" una qualitat per la que no has de fer per a guanyar-te-la , que et ve donada i que no t'aporta res interiorment.
Ens hauriem de valorar més pel que fem i per com ens sentim, que no pas per si la nostra imatge física o social és l'adequada als estereotips. Els mass media han ajudat a crear una societat on la forma prima sobre el fons.
Publica un comentari a l'entrada