L'altre dia, arran dels premis Goya que es va endur el Orfanato, a l'Entre línies van fer un reportatge sobre l'ESCAC, la meva ex-universitat.
Avui he tingut la oportunitat de veure'l i m'ha colpit la idea general que se n'extreia: venia a ser una mica: treballa dur perquè al final et veuràs recompensat per la fama i el reconeixement social.
I jo penso: l'objectiu final de qualsevol projecte cinematogràfic ha de ser el "reconeixement"? Perquè llavors caiem en el que per mi és el GRAN parany dels autoanomenats "artistes": que volen ser únics, volen ser originals, però amés a més volen tenir "reconeixement", però si et desmarques de lo convencional costa ser "únic", i més en el món del cinema, on la dictadura dels diners mana per sobre de tot.
No sé si val la pena el preu que es paga per intentar aconseguir aquest reconeixement, i realment, molt poca gent pot optar-hi.
Val a dir que tots els Goya que va guanyar el Orfanato eren ben merescuts, però també val a dir que tots els de l'equip tècnic de la peli porten moltíssims anys treballant, fent un munt de projectes poc reconeguts, i que segurament l'ESCAC els va donar la base, però el mèrit no és de l'escola, sinó d'ells, que són moltes més coses que "ex-alumnes".
I ara tots els joves creadors de Catalunya ( que , creieu-me, n'hi ha a grapats), quedaràn enlluernats per aquests premis, i tots es voldràn gastar el "quiloal'any" que val l'escola,però per aprendre de cinema, no cal estar apuntat a cap escola, només cal tenir interès i curiositat per aprendre cada dia de tot allò que passa al teu voltant.
Sembla mentida com dient mitges veritats,s'aconsegueix crear un reflex tan poc real de la realitat, i més, quan es parla de cinema, o de mitjans audiovisual. Però això em sembla que és un tema per a un altre post. ;)
5 comentaris:
Ei! No em copiïs el final,
animal,
ja sé que no era molt original,
de fer plorar el lacrimal.
No sé si ho trobes normal,
esperar-te menys d'un decimal,
jo no m'ho hauria pres amb mal!
jajaja! és igual, va decaient aquesta estrofa...
Ara que tinc temps, m'apuntaré a classes de hip hop! jejeje!
Només vull dir tres coses:
1- jo no el vaig veure sencer, però un bon tros sí. no sé si la idea que volien transmetre era això de "mira on ha arribat el bayona", reconeixement blabla... potser sí, jo m'ho vaig veure una mica com un repor d'una escola d'algo, ara, aquest algo crec que és el que porta l'etiqueta "d'especial". Vull dir, que vinguéssin a la meva classe a fer un repor i ningú es faria economista, vaja.
2-el orfanato va guanyar molts premis, però en podria haver guanyat un de molt més lluent si en comptes d'ella hagués estat jo (que després de tot, no és tan poc probable, eh?).
3-aquest matí he vist un altre repor, aquest dels germans Cohen. vaya frikiulis, però què alter que són! (suposo que això mola)
Ah, i últim... Anna, que no saps que aquests repor els fan perquè hi ha les indústries interessades al darrera? Hauràs de ballar més a sovint el tren del amor, que no t'enteres... ;)
Sí, no passa res, eh!
El que passa que em va sortir la rima hip-hopera i te la vaig escriure... estic d'acord que no s'entén gaire, hauré de seguir practicant! jajaja!
annnnaaaa!!
encara no et donen l'oscar al millor so per una peli de pixar, però jo et dono un altre premi!
pots recollir-lo aquí:
http://elenagvidal.blogspot.com/2008/02/premis.html
Llegint aixo m'ha recordat un article que vaig llegir a una revists anomenada Visual(disseny gràfic). L'article parlava sobre el reconeixement que ultimament se li està donant al disseny en general. Tot i que son dos mons força diferents, hi ha coses del que dius que m'ho han recordat. A l'article explicava com ultimament des de part de la societat, l'administracio i els medis se li esta fent un reconeixment(articles extensos, discrus de politics parlanthi, exposiscions al Cercle de Belles Arts..) a la tasca del disseñador. I com deia l'article, tot i que potser merescut, aquest reconeixement no es tant positiu. Primer per que el reconeixement comportava una conseqüencia que potser pot semblar bona, pero que per al mon del disseny no ho es i es el fet de que amb totes aquestes expos, articles estaven transportant el disseny un esglaó social mes adalt(ecs.. a mi aixo dels esglaons socials, estatus i coses aixi hem sembla que fa una mica de pudor ja...). Conse´qüencia directa d'aquests pujada d'estatus? Doncs principalment, perdua de perspectiva. El disseny es sobretot una eina social i només estant al nivel de la societat hi pot fer un bon servei. Aixi doncs, en deixar d'estar a aquest nivell, el de tothom, el disseny perdia significat, ja que com deia a l'article, el disseny existeix per a comunicar i si no entencs al teu receptor, si no et pots possar al seu lloc, no comuniques be. On vull arribar amb tot aquesta parrafada? Doncs que el reconeixement pot ser positiu, pero no es pot fonamentar en inflar les coses, intentar donarli aquest toc de superior, crear famosetes... Reconeixer una bona feina es molt positiu pero possar en un pedestal les coses no es bo... i aixo crec que passa en el disseny, el cinema, l'art, l'economia i aixi amb qualsevol tasca.
El reconeixement es bo, pero femho al mateix nivell, sense que alguns haguem de mirar cap a dalt, sense pedestals que des d'alla tot es veu mes bonic, pero no tant be.
He dit!
Publica un comentari a l'entrada