Enfadats

Aquests dies a la feina hi ronda un tema recurrent: els immigrants.

Resulta que hi ha un sector ( masculí i en edat avançada) que defensa que tots els "moros" són "dolents", maltracten les dones ( a totes sense excepció) i no es mereixen ni el més mínim respecte per part "nostra", ( és a dir: hi el "ells" i hi ha el "nosaltres").
A mi se'm va acudi defensar la idea de que potser no "tots" els "moros" eren tan dolents com semblava, però la idea no els va convènçer,més aviat els fa entrar als meus estimats companys en una espècie d'estat de còlera que només es va calmar quan jo vaig girar el cap sense resopondre i els vaig ignorar. Ara em diuen "l'amiga dels moros", ho trobo genial. Em sembla fantàstic, no només el fet que no reconeguin la poca informació que tenim dels nostres amics vinguts de terres llunyanes, ( cosa que jo accepto sense cap vergonya), si no que a més a més es veuen capacitats per discernir allò que és "bo", d'allò que és "dolent".
Més enllà d'intentar entendre com em sentiria jo lluny de casa, de la meva família, dels meus amics, de l'extranya sensació que es deu tenir quan deixes tot allò conegut i te'n vas a un altre país. Més enllà de les dificultats de trobar un punt entremig entre allò que és "meu" i allò que és "teu".
Més enllà de que el diàleg intercultural és un tema que trobo molt complicat i extremadament complex,i del qual encara no em veig capacitada per a tenir-ne una opinió formada, trobo que el respecte a tothom, a totes les persones, hi ha de ser. Ha de ser una norma de vida, una actitud davant les situacions conflictives, hem de de ser capaços de tenir aquesta capacitat.

No entenc els meus companys de feina, s'enfaden per molt poca cosa, s'enfaden perquè tenim opinions diferents, s'enfaden perquè diuen que els "prenen" la feina, s'enfaden molt.

Jo no m'enfado, em sap greu que ni tan sols siguin capaços de respectar la meva opinió. Serà l'edat o serà l'educació? Com ho arreglarem això?