Dilluns nit vaig anar a parar, per pura casualitat, a un local de l'Eixample de Barcelona que es diu 37 grados, es troba a Borrell amb Avda. Roma. Hi havia programada una Nit de Monòlegs, alguns dels monologuistes eren alumnes d'una escola de teatre que es diu Set d'acció, d'altres eren monologuistes consagrats, com un tal Toni Moog. El fet és que el món dels monòlegs era un món desconegut per mi, només havia vist els del Buenafuente, i encara gràcies. El més curiós és la gran capacitat que tenien els monologuistes per riure's d'ells mateixos. Tots els monologuistes novells iniciaven el seu monòleg rient-se dels deus defectes ( o virtuts ), unes orelles grans, un color de pell determinat, un estat civil, un cos gran, una cara lletja... És allò que els fa diferents el que els fa especials, aquesta capacitat de sortir a dalt d'un escenari i aconseguir que la gent rigui amb tu, i no de tu, aquesta capacitat de crear empatía i de fer riure amb les anècdotes més casolanes, com històries d'àvies o de mares ( que a tots ens han passat).
Em va sorprendre molt aquesta nova manera de fer teatre, d'apropar-se al públic no interpretant, sino potenciant aquella part d'ells mateixos que els fa especials i diferents.
Potser haurien de ser un exemple per a tots nosaltres perquè, com diu el Dr.House : " todo el mundo miente" i potser hauriem de fer un exercisi d'honestedat, no només amb nosaltres mateixos sino amb la gent que ens envolta i que ens estima.
Serà veritat que l'art és el reflex de la vida? O és al revés?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada