Màgia

Últimament tinc la sensació que m'envolta una espècie d'àurea negativista, i no per com em sento jo, si no pel que sento, pel que escolto. Al carrer, a la feina, a tot arreu, sembla que tot va molt malament, hi ha crisi, n'hi ha que volen posar bombes al metro , no hi ha llocs per viure dignament...i tot sembla anar de mal en pitjor.
I dic sembla perquè en el fons en el fons, se que no és cert, que sovint ens queixem de vici, que n'hi ha que estan pitjor i que ens encanta queixar-nos i rajar de tot, m'incloc a l'afirmació.
Però les coses són com són, i hi ha coses que passen i no s'hi pot fer res.
N'hi ha que diuen que un problema o bé té solució, per tant deixa de ser un problema, o si no la té no val la pena capficar-s'hi.
I quin sentit té encaparrar-se en tot allò que tenim de negatiu al nostre voltant,?Si tenim l'oportunitat i ho podem canviar; doncs endavant, i si no depèn de nosaltres, no val la pena patir, perquè no hi podem fer res.

De vegades m'agradaria ser bruixa i fer receptes de pòcimes màgiques per combatre la tristesa, l'avorriment, els "enfados", les preocupacions, els encaparraments, i que tots aquells que les provéssin trobéssin en els mals moments coses bones, i en la gent que els envolta, coses especials que les féssin meravelloses, i aprenguéssin a valorar allò que de veritat és important per a cadascú.

Però potser les pòcimes màgiques són dins nostre, i en el fons tots som bruixes i bruixots, només ens cal buscar per trobar la recepta adequada a cada moment.Qui sap.

Mai no serem estrelles del rock

Aquest és el títol d'un llibre que vaig llegir fa molts anys, em va agradar moltíssim.
L'altre dia l'aparador d'una botiga del centre m'hi va fer pensar, vaig tenir com un flaix, em van venir al cap un seguit d'imatges que el meu cervell havia anat recopilant l'última setmana i hi vaig caure: ara "mola" ser una Super Star, no un famosete d'aquests que surten a explicar les penes cada tarda, has de destacar en alguna cosa. A Fama has de ser el millor ballador, amb Vodafone et sentiràs com una estrella del Rock, t'has de vestir com les estrelles.. Tens la obligació de destacar, per sobre de tot, fins i tot dels altres, deixant-los enrera si cal, competint fins que només en quedi un: el millor.
I què passa si no destaques? Si ja no ets el millor? Doncs que ja no "moles", i això si que és greu! L'important no és sentir-te a gust amb tu mateix, o amb el que fas, ni compartir espais i vivències amb gent que t'enriqueixi, ni fer coses que consideres importants per tu i pel teu entorn, no. L'important aquí és ser el més guapo, el més prim , el més guai, en definitiva.

Però, de què serveix tot això? Realment et porta enlloc? Quin sentit té realment ser "el millor" ?
Suposo que jo, com la majoria de la gent, com que no vaig ser mai cap nena-prodigi, ni vaig destacar en res, em costa una mica d'entendre aquests valors que actualment estem aconseguint que els i les joves d'avui en dia adquireixin com a propis.
Per mi tot això condueix cap a una terra de ningú molt perillosa. Correm el perill de que hi hagi tota una generació que es cregui "realment" que el més important a la vida és "ser el millor", en el que sigui, en qualsevol cosa, i que se centrin tant en un aspecte de la seva vida per tal de ser els millors en allò, que es perdin la resta de coses fantàstiques que tenen per experimentar.

Diuen que en la diversitat està el gust, i jo que hi estic completament d'acord. No ens enganyem: si tots fóssim els millors i els primers en tot, amb qui ens compararíem? Per sobre de què o de qui destacaríem? Sempre hi ha d'haver algú últim perquè un altre sigui primer, no?

Neteja

No sé per quina extranya raó últimament estic molt "polida", m'agafa per endreçar, i sobretot, i molt important, per llençar. He llençat tots els apunts de l'institut, de la Facultat d'Història i dels 4 cursos de l'Escac, (només m'he quedat amb apunts de l'assignatura de so clar;P).
Amb la roba igual la meitat del meu armari està buit ( però no patiu que això les rebaixes ho arreglen;).), he donat 3000 llibres de quan era petita, i no sé, cada cop que acabo de "fer endreça" tinc la sensació que m'he tret un pes de sobre, com si anés més lleugera.
L'endreça d'avui ha vingut motivada per unes compres que he fet a la meva botiga preferida, a la qual avui li vull fer el meu petit homenatge, és un exemple de senzillesa, funcionalitat i austeritat en el disseny i la forma, ja sé que els preus no són precisament "populars", pe`ro m'encanta, és com si entrés en un altre món. Doncs avui he comprat un parell de capses de poliproilè per guardari paperots, i he acabat llençant 3 caixes de cartró plenes de molts paperots.
És com si gràcies a fer neteja, de mica en mica em pogués anar desprenent de les coses velles per donar pas a les noves, com si necessités oblidar tot el que ha passat per poder aprendre el que vindrà, com si no pogués, ni volgués, retenir tot el bagatge que duc a sobre, com una espècie d'alliberació. Sé que el camí cap a l'austeritat total és difícil, però el fet de poder i saber despendre'm de tot allò que ja no em cal, és fantàstic.