Lligams

No sé si és el fet de formar part d'una associació des de fa 10 anys ( 10 anys? ja??), una associació que promou l'esperit crític, la participació activa a la vida col.lectiva, un lloc on aprens que quan les coses no t'agraden les pots canviar, ni que sigui amb el teu petit granet de sorra, ja sigui a casa teva, a l'institut, la universitat, el barri o fins i tot a la feina.
El fet és que ara em trobo treballant per una empresa on no hi ha representants sindicals, i us dic jo que hi fan falta, un lloc on sovint els drets dels treballadors deixen bastant que desitjar, val a dir que és una feina on tots els que hi treballem estem encantats de la vida, ens apassiona, ens agrada estar allà, ens agrada la feina ( quants cops heu sentit a dir això?) La gent hi treballa a gust, hi ha bon ambient, ens ho passem bé junts, però a l'hora de decidir qui serà el representant l'ombra del dubte sobrevola els nostres caps, dubtem els uns dels altres, jo , de fet, crec que manca l'esperit de lluita, manca la creença de que la unió fa la força, tots els treballadors li tenen pànic al "jefe suprem", tohom en parla, però ell és un i nosaltres som molts.
No sé si és el fet que crec fermament en les associacions, en la força de la unió d'aquella gent que lluita per un objectiu comú , però cada cop que penso que hi ha una sola ( una sola!) persona que té a tota una empresa atemorida la sang em bull i el cap hi comencen a rodar un munt d'idees. De moment la controvèrsia està servida, ja veurem com acaba la lluita.

Suma y sigue

Avui és un dia molt important: en faig 26 i ho intentaré celebrar "por todo lo alto", com diuen.
Perquè de vegades un somriure o unes poques paraules et fan més il.lusió que no pas un gran regal on s'hi hagin gastat molts diners.

De totes maneres cada dia segur que tenim raons per celebrar una cosa o altra.

Felicitats a tothom!

Aquest petit racó de món

Cada matí em llevo d'hora i vaig a estudiar a l'Ateneu barcelonès. Pels que no conegueu aquest lloc tan fantàstic es troba al centre, al costat del Decathlón de la Plaça Vila de Madrid. És una lloc que fa un munt d'anys que existeix, els meus avis ja hi venien, i mon pare i els seus germans en són socis des dels 18 anys.

Aquest petit racó de món és un lloc tranquil enmig d'aquesta ciutat atabalada, que es mou a un ritme trepidant, que no et deixa temps ni per pensar, és un lloc on anar els diumenges a estudiar, on trobar-te amb amics i coneguts, on passar l'estona... en definitiva és un lloc on estar tranquil, avui en dia és molt difícil trobar llocs així!

Tot i que ahir no vaig poder celebrar el Sant Jordi com és degut, m'encanta poder venr a aquest raconet, i pensar, durant uns minuts, que tinc tot el temps del món.

Trasllats

Caixes i més caixes, i sembla que no s'hagin d'acabar mai, com més coses empaquetades tens més coses t'adones que falten per empaquetar.
I tu vols seguir un ordre lògic, tenir una metodologia que després et permeti trobar allò que necessites amb facilitat, però sembla impossible. I també sembla impossible pensar que a partir d'ara m'hauré d'espavilar jo sola: podré? En seré capaç? Me'n sortiré??

Sembla com si allò que fins ara només era una idea cada cop és més i més real està més i més aprop , i els vell costums s'allunyen per adquirir-ne de nous, i esperem que sobretot, millors.

Les eleccions sicilianes.

En la meva curta estada a Palermo vaig tenir el privilegi d’assistir a un acte de campanya electoral d’un partit d’esquerres que es diu Il Partido d’Arcobaleno.

Primer van parlar un parell de polítics que no cridaven gaire l’atenció, però llavors va aparèixer ella: Vladimir Luxuria, us preguntareu el perquè d’aquest nom, doncs perquè és una dona, que abans era un home. La seva primera frase fou: “Estic encantada de ser el primer transexual que es presenta a diputada del Parlament italià.” I mica en mica anava quedant fascinada per les paraules d’aquesta dona: “el 70% de la violència contra les dones”, deia, “es dóna dins l’entorn familiar” i continuava :“una família no és aquella que està formada per un home i una dona, sinó aquella que està formada per dues persones que s’estimen i es cuiden l’una a l’altra”. Tenia alguna cosa especial, es feia escoltar: “si volem millorar la qualitat de la vida de les famílies hem de lluitar contra la precarietat”, tenia molta força, se li notava l’emoció a la veu quan deia que “jo sóc una dona diferent, i crec que avui en dia les famílies són diferents, són família d’heterosexuals, d’homosexuals, però en el fons tots som persones i mereixem ser respectats com a tals.”
Us he de confessar que el primer que em va cridar l’atenció d’aquesta dona no van ser les seves paraules, sinó el seu aspecte físic, però quan va acabar el seu discurs les seves paraules ressonaven dins del meu cap amb força, colpidores, i vaig pensar, jo si hagués de votar, la votaria a ella. Perquè el que dèia ho dèia des del fons del cor, ho sentia, i estic segura que la seva carrera política no deu ser gens fàcil, perquè costa trobar algú així avui en dia, algú amb la valentía de presentar-se a unes eleccions tot i sabent que els prejudicis la precediràn allà on vagi i que no sempre se la prendràn seriosament.

Sicília és , realment, curiosa.

La màgia de la ràdio a Equador

Les estadístiques diun que a Catalunya hi viuen uns 400.000 equatorians.
Aquest matí anunciaven a Catalunya Ràdio el dia d’Equador i narrava una història que m’ha fet posar la pell de gallina.

La Narcisa va venir fa 5 anys d’un petit poblet de l’Equador cap a Catalunya a buscar feina ja que l’huracà El Niño la va deixar sense el seu negoci: un taller de costura.
Ara fa poc va demanar un MicroCrèdit a la Caixa de Catalunya i juntament amb les seves filles tornarà a obrir el negoci allà.

I a la ràdio aquest matí han fet una connexió en directe i han pogut parlar la Narcisa amb les seves filles i la seva néta.El que més m’ha colpit han estat les paraules de la filla gran, la Carolina. Dèia que si, que era molt dur estar sense la seva mare, però que entenia perfectament que ho estava fent perquè elles poguéssin tenir una vida millor, que la vida a Equador estava molt difícil, però que amb esforç i ganes de treballar es podia tirar endavant.

Sé que pot semblar un reportatge purament propagandístic: del Gobern d’Equador, per una banda, perquè el seu president ha demanat als equatorians que tornin, que allà els donaran ajudes, i per l’altra, de la Caixa de Catalunya per anunciar els seus microcrèdits. Però m’ha emocionat, mentre sentia a la Narcisa dir-los-hi a les seves filles que sempre tiréssin endavant, les llàgrimes em queien galtes avall.
Fèia molt de temps que no sentia una història tan real i tan fantàstica a la vegada, com la lluita per la superació personal, la idea de que , malgrat tot, cal seguir lluitant pels teus somnis , pel que realment vols fer ,sigui quina sigui la teva situació , m’han tocat el cor.

I espero de veritat que a la Narcisa li vagi molt i molt bé amb el seu negoci, que tiri endavant, i que serveixi d’exemple per a tots aquells que aquest mati, mentre fèien el cafè i escoltàven la ràdio, s’han emocionat com jo.

De viatges i avions

Aquest cap de setmana he tingut la oportunitat de marxar fora. Moltes hores de viatge per mi, que últimament no havia viatjat gaire lluny, que m'han servit per pensar i sobretot, per dormir.

Això de viatjar sola ho he fet molt poques vegades, i tot i que al principi em sentia una mica "abandonada", a mida qua avançava el viatge hi anava trobant cada cop més avantatges, a això d'estar amb mi mateixa. A l'avió de Barcelona a Frankfurt ens vam posar a xerrar amb una noia canadenca, que es veu que no li agradaven els avions, i la pobre estava molt nerviosa.

M'agrada aquesta sensació de "llibertat", de poder parlar amb desconeguts, de ser l'única persona que parla català i haver-me de fer entendre. I m'agrada poder estar sola i pensar, i, sobretot, tenir temps per escriure.
Diuen que el millor company de viatge és un llibre, per mi no, tot i que mai m'ha faltat a l'hora de viatjar, per mi la millor companya de viatge és una llibreta, tothom sap que sóc molt aficionada a les llibretes, grans, petites, de colors, negres, de tot tipus. I és que la sensació de tenir pàgines en blanc per escriure, i poder-hi apuntar tot allò que penses, que sents, que t'inquieta, a mi m'encanta.