Enfadats

Aquests dies a la feina hi ronda un tema recurrent: els immigrants.

Resulta que hi ha un sector ( masculí i en edat avançada) que defensa que tots els "moros" són "dolents", maltracten les dones ( a totes sense excepció) i no es mereixen ni el més mínim respecte per part "nostra", ( és a dir: hi el "ells" i hi ha el "nosaltres").
A mi se'm va acudi defensar la idea de que potser no "tots" els "moros" eren tan dolents com semblava, però la idea no els va convènçer,més aviat els fa entrar als meus estimats companys en una espècie d'estat de còlera que només es va calmar quan jo vaig girar el cap sense resopondre i els vaig ignorar. Ara em diuen "l'amiga dels moros", ho trobo genial. Em sembla fantàstic, no només el fet que no reconeguin la poca informació que tenim dels nostres amics vinguts de terres llunyanes, ( cosa que jo accepto sense cap vergonya), si no que a més a més es veuen capacitats per discernir allò que és "bo", d'allò que és "dolent".
Més enllà d'intentar entendre com em sentiria jo lluny de casa, de la meva família, dels meus amics, de l'extranya sensació que es deu tenir quan deixes tot allò conegut i te'n vas a un altre país. Més enllà de les dificultats de trobar un punt entremig entre allò que és "meu" i allò que és "teu".
Més enllà de que el diàleg intercultural és un tema que trobo molt complicat i extremadament complex,i del qual encara no em veig capacitada per a tenir-ne una opinió formada, trobo que el respecte a tothom, a totes les persones, hi ha de ser. Ha de ser una norma de vida, una actitud davant les situacions conflictives, hem de de ser capaços de tenir aquesta capacitat.

No entenc els meus companys de feina, s'enfaden per molt poca cosa, s'enfaden perquè tenim opinions diferents, s'enfaden perquè diuen que els "prenen" la feina, s'enfaden molt.

Jo no m'enfado, em sap greu que ni tan sols siguin capaços de respectar la meva opinió. Serà l'edat o serà l'educació? Com ho arreglarem això?

Endavant

Perquè de vegades sembla que tot va malament, que el cansament et pot, que els teus objectius no són clars, i per tant no saps cap a on has d'anar, o que allò que t'havies plantejat triga molt a arribar.
Per quan veus un núvol fosc, o tot emboirat, per aquells moments en què et manquen les forces, perquè el millor està per arribar:



Perquè cada cop que veig aquest vídeo se'm posa la pell de gallina, i no anuncia res en concret.

Encantats

L'altre dia, arran dels premis Goya que es va endur el Orfanato, a l'Entre línies van fer un reportatge sobre l'ESCAC, la meva ex-universitat.
Avui he tingut la oportunitat de veure'l i m'ha colpit la idea general que se n'extreia: venia a ser una mica: treballa dur perquè al final et veuràs recompensat per la fama i el reconeixement social.
I jo penso: l'objectiu final de qualsevol projecte cinematogràfic ha de ser el "reconeixement"? Perquè llavors caiem en el que per mi és el GRAN parany dels autoanomenats "artistes": que volen ser únics, volen ser originals, però amés a més volen tenir "reconeixement", però si et desmarques de lo convencional costa ser "únic", i més en el món del cinema, on la dictadura dels diners mana per sobre de tot.
No sé si val la pena el preu que es paga per intentar aconseguir aquest reconeixement, i realment, molt poca gent pot optar-hi.

Val a dir que tots els Goya que va guanyar el Orfanato eren ben merescuts, però també val a dir que tots els de l'equip tècnic de la peli porten moltíssims anys treballant, fent un munt de projectes poc reconeguts, i que segurament l'ESCAC els va donar la base, però el mèrit no és de l'escola, sinó d'ells, que són moltes més coses que "ex-alumnes".

I ara tots els joves creadors de Catalunya ( que , creieu-me, n'hi ha a grapats), quedaràn enlluernats per aquests premis, i tots es voldràn gastar el "quiloal'any" que val l'escola,però per aprendre de cinema, no cal estar apuntat a cap escola, només cal tenir interès i curiositat per aprendre cada dia de tot allò que passa al teu voltant.

Sembla mentida com dient mitges veritats,s'aconsegueix crear un reflex tan poc real de la realitat, i més, quan es parla de cinema, o de mitjans audiovisual. Però això em sembla que és un tema per a un altre post. ;)

Educats

I avui un petit homenatge a la Lucía, que té un blog la mar de xulo, amb coses molt originals!

Ella ha penjat el següent vídeo:

És impressionantment transgressor, si més no, jo li trobo.




Ja sé que no tothom és igual, però l'home és un ésser mimètic per naturalesa.
El més important per canviar el món és l'educació, i no la que es dóna a les escoles i a les universitats, sinó la que donem cada dia amb la gent que ens envolta. I educar no significa dir als altres el que has de fer o deixar de fer, sinó tractar als altres tan bé com ens agradaria que ens tractéssin a nosaltres.

Com diu el vell refrany: "El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú"!