Identitat


Últimament tinc un somni recurrent: marxo de viatge i no tinc la maleta llesta o he de tornar d'un viatge i no trobo el que m'havia endut. Bé, per a mi és més aviat un malson.

Intentant esbrinar el significat dels somnis he descobert que un viatge simbolitza la teva carrera professional, els teus objectius a la vida, una crisi d'identitat i/o no saber qui ets ni cap a on vas. Potser és cert que tinc una crisi d'identitat. No em sento pertànyer a enlloc, ara ja no. Des de que vaig arribar a aquesta ciutat he tingut el cor dividit entre el Regne Unit i Catalunya, entre Londres i Barcelona.

Sempre he pensat que és curiós com es tracta el tema de la identitat amb la gent que viu fora del seu lloc de naixement. Especialment en llocs com Londres, on els fills dels immigrats han crescut amb un sentiment de pertinença, als meus ulls, distorsionat. Han crescut emmirallats en el sentiment de pertinença dels seus pares, que no és el seu, han crescut dins l'esquizofrènia de viure una realitat i estimar-ne una altra. Una que no és tangible, no és real, no és la seva. És la idea intangible d'una cultura que no han viscut, que no han madurat i que, per tant, no podràn entendre. Per molt que els seus pares s'hi esforçin i els repeteixin fins a la sacietat que ells no són anglesos, que ells provenen d'un altre lloc, el cert és que el seu dia a dia es desenvolupa en un entorn totalment anglès, amb els seus costums i les seves tradicions, amb les seves coses bones i les dolentes.
Alguns d'ells creixen odiant el país on han nascut, no pas per elecció sinó per inducció. Un país on els seus progenitors, per altra banda, han cregut que tindrien un futur millor, més oportunitats, més prosperitat.

No vull dir que els emigrats no tinguin dret a conservar la seva identitat ni les seves tradicions, i tant que hi tenen dret, però per a mi un enfocament millor seria explicar als teus fills què és el que vas viure tu i ensenyar-los a entendre el país en el que viuen, fer-los ciutadans actius i no fent-los creure que ells, en realitat, no pertanyen al lloc on han nascut sinó a una altra terra, mar enllà, que visitaràn, amb sort, un o dos cops l'any.

Val a dir que el Regne Unit, i en especial la ciutat de Londres, són indiferents a les necessitats reals dels seus ciutadans, no tenen cap mena d'interès a ser entesos. Entendre'ls significaría crear comunitat, començar a construïr una societat intercultural i això si que no ho volen gens ni mica. Londres és una ciutat multicultural,segregada, dividida. L'individualisme imperant de la ciutat ha creat una legió d'esclaus que es maten per pagar preus astronòmics per la vivenda, per l'educació dels seus fills, per tenir una vida mínimament decent. Turcs, polonesos, hindús, jamaicans, tots acaben tan cansats després de llargues hores laborals que l'últim que volen és ficar-se en política o temes socials.

I si, tots enyoren la seva terra, però pels seus fills és una terra que mai va ser seva, ni mai ho serà, i s'han perdut el millor que aquest país els podia oferir, un present pròsper, un present que hi és, amb tots els seus defectes i virtuts. Viure l'ara i l'aquí és el millor regal que et pots fer a tu mateix i als que t'estimes.

3 comentaris:

roser ha dit...

M'ha agradat molt Anna. Quan t'hi poses ho brodes. Ptns

Núria Rovira ha dit...

Chapeau tata. I Love You .

Antoni Rovira ha dit...

Com molt bé diu Londres és diferent, de fet alguns d'allí volen que la considerin una nació diferent d'Escòcia, Wales, i Gran Bretanya. Es cert que les grans ciutats tenen una idiosincràcia diferent del territori.
Sobre els malsons jo no me'n preocuparia gaire perquè crec que si se'ls fa massa cas, comencen a interferir en la vida quatidiana, de fet moltes vegades ens mirem els fets amb el que jo en dic "voyerisme passiu", les coses són bones o dolentes segons ens vagin bé o malament i crec més positiu mirar-les com si m'han permès millorar o m'ho han impedit (compte que això no depén del què passa sinò de l'actitud amb la que ens hi enfrontem). Crec positiu fer aquest tipus de reflexions (de fet qualsevol tipus de reflexions) perquè pots passar pel sedàs del judici personal els fets bans de valorar-los i ja sabem que el jutjar és una feina feixuga, ens agrada més adherir-nos a les opinions que ens plauen.
No sé si aquest lloc és el més adient per fer aquest tipus de pensaments pel mitjà i per la fugacitat, potser sobre una carta de paper em seria més fàcil de treballar.

Una abraçada i no ho deixis mai.