Lligams



No sé si és el fet de formar part d'una associació des de fa 10 anys ( 10 anys? ja??), una associació que promou l'esperit crític, la participació activa a la vida col.lectiva, un lloc on aprens que quan les coses no t'agraden les pots canviar, ni que sigui amb el teu petit granet de sorra, ja sigui a casa teva, a l'institut, la universitat, el barri o fins i tot a la feina.
El fet és que ara em trobo treballant per una empresa on no hi ha representants sindicals, i us dic jo que hi fan falta, un lloc on sovint els drets dels treballadors deixen bastant que desitjar, val a dir que és una feina on tots els que hi treballem estem encantats de la vida, ens apassiona, ens agrada estar allà, ens agrada la feina ( quants cops heu sentit a dir això?) La gent hi treballa a gust, hi ha bon ambient, ens ho passem bé junts, però a l'hora de decidir qui serà el representant l'ombra del dubte sobrevola els nostres caps, dubtem els uns dels altres, jo , de fet, crec que manca l'esperit de lluita, manca la creença de que la unió fa la força, tots els treballadors li tenen pànic al "jefe suprem", tohom en parla, però ell és un i nosaltres som molts.
No sé si és el fet que crec fermament en les associacions, en la força de la unió d'aquella gent que lluita per un objectiu comú , però cada cop que penso que hi ha una sola ( una sola!) persona que té a tota una empresa atemorida la sang em bull i el cap hi comencen a rodar un munt d'idees. De moment la controvèrsia està servida, ja veurem com acaba la lluita.

4 comentaris:

eva ha dit...

Això del jefe tirà dóna molt de sí i uneix molt, segur, jeje... Espero que trobeu el camí d'unió i lluita conjunta per defensar els vostres drets.

Això de la defensa dels drets és un concepte tot curiós, perquè justament si són drets, no hauria de caldre defensar-los... però ja sabem com van les coses. Endavant!!!

e. ha dit...

Bé Rovira, bé!

Ja et veig cantant a les barricadas a la master, fent les trinxeres amb les cadires del bar! ;)

No no, fora conyes.. el cert és que la sang segur que li bull a tothom, però quan t'hi va la feina (bé, la feina no, les putades que pot ser que et passin com a representant sindical), sempre ens ho repensem dos cops.

La veritat és que és una situació força fotuda, i contra el jefe suprem (com amb els grans reptes) el que més val és una cosa: perseverància.

Així que ànims! Com deia en Fermín, "no son monstruos extraordinarios, no vamos a regalarles ésa grandeza!"

albeta ha dit...

Ànims! i si et decideixes sobretot aconsegueix crear unió, una representant sola no arriba enlloc. Ptó!!!

pablo ha dit...

canya rovira...canya!!
teixir xarxa entre persones és l'única via de subsistència, així que, endavant!

que tremolin!