Al km 12 de la C63 hi ha un cartell que ho indica. Al costat del cartell una porta.
Darrera la porta un jardí i una piscina.
Una mica més enllà un garatge, i al capdamunt d'unes escales, una casa.
Ara la casa és buida, però hi havia hagut molta vida. Hi havia hagut celebracions de Nadal, criatures fent cagar el tió, aniversaris, estius tranquils vora la piscina, sopars a la fresca, dinars de diumenge i esmorzars a la taula de davant de la cuina, on, de bon matí, hi toca un airet molt dolç.
És la casa dels meus avis materns, tot i que va acabar essent la casa de la meva àvia. L'àvia més guapa, més dolça i més bona de totes.
Com que va ser mare de molt jove també va ser una àvia molt jove, és per això que la vaig poder difrutar durant molts anys.
La meva àvia era una dona especial, era diferent.Per sort, al seu poble, ningú se'n va adonar. Tot i que l'estimàven i la respectaven, no crec que arribéssin mai a adonar-se de com de fantàstica n'era.
Ja fa un any que va marxar, però el seu record és tan viu que de vegades la veig, o la sento, i sento que la trobo moltíssim a faltar.
Ara ens toca budiar casa seva, aquesta casa que ella mateixa va construïr, plena de records i de moments viscuts, moments alegres, moments tristos, moments durs...
Per sort la meva àvia ho guardava tot, i en una tarda de dissabte vaig poder reviure, a través de desenes d'àlbums de fotos, la seva vida i la de la nostra família. Guardava els treballs de final de curs dels nostres primers anys a l'escola, guardava la roba que ja no ens posàvem, tota la roba de quan érem bebès, i alguns dels ninos de peluix que havíem tingut en algun moment de la nostra infantesa. Suposo que era una de les seves maneres de dir-nos que ens estimava.
Tothom sap que els avis marxen, normalment molt aviat, ens deiexen el record, l'amor, com ens han cuidat i estimat, petits moments viscuts. I tot i que es fa molt difícil deixar-la anar, guardo el seu record ben endins, amb tot el que m'ha aportat i tot el que ens hem estimat.
( En record de la meva estimada àvia Enriqueta)
4 comentaris:
T'imagines quina mena d'àvia seràs tu, Anna? La més dolça, la més estimada, la més sàvia.
Què bonic! m'ha agradat molt llegir-te en aquestes linees!
Ara si he trobat el monent de fer-te un comentari, m'ha emocionat molt el que dius sobre l'àvia,sempre penso que potser no vaig ser capaç de demostrar-li el meu agraïment per tot el que va fer per tots nosaltres.
Petons
Si que era diferent,avançada al seu temps per ser de les primeres a posar-se pantalons al poble, emprenedora per pujar un negoci i una filla sola i esperar que l'avi tornés de les gires que feia amb l'Amoga. Forta per cuidar la seva sogra i la seva Mare fins que van morir. Carinyosa i detallista per fer-nos aquell arrós a la cassola fantástic cada diumenge que hi anavem. Generosa per ajudar-me a acabar de cosir el meu PFC la nit abans d'entregar-lo....i tot el que em deixo.
Publica un comentari a l'entrada