Fer o No Fer, aquesta és la qüestió

"El que hauries de fer és..:"

"I ja has fet...?"

"No trobes que hauries de fer...?"

"I per què no fas...?"


Sempre m'ha fascinat el procés de presa de decisions que tenim, que té la gent que m'envolta, que tinc jo mateixa. Però encara em fascina més com opinem i el què opinem de les decisions dels altres.

Quan era a Barcelona tenia la sensació moltes vegades de que no estava "fent el que havia de fer", o el que " se suposava que havia de fer". I això m'angoixava. Molt. I alhora em trobava a mi mateixa jutjant les decisions dels altres, opinant que "el que haurien de fer és això i no això altre".

D'acord que quan un amic o amiga et demana consell li dius el que et sembla, però aquesta tendència a jutjar què està bé i què no pels altres ha arribat a un punt que em posa els pèls de punta. Especialment des de que sóc a Londres.

He decidit deixar de jutjar les decisions dels altres, respectar-les i donar-los suport. Perquè per sobre de tot passa la teva llibertat de decidir què vols fer amb la teva vida, i és que, al capdavall, tu, i només tu, en patiràs les conseqüències.

La família, els amics, els companys a estones, tots tenen una opinió el respecte allò que fas. I cal anar amb molt de compte en com expressem aquestes opinions perquè, sovint, sense adonar-nos-en, fem mal a qui les donem.
I és que l'objectiu de l'amistat o dels vincles familiars ha de ser fer-nos més forts, sentir-nos estimats i recoltzats. I quan et jutgen i et diuen que el que hauries de fer és això i no el que tu has decidit no ajuda a aquest objectiu, ni porta enlloc.

Així doncs faig una crida al respecte per la llibertat individual, perquè cadascú se senti lliure de prendre les seves pròpies decisions.

Ara caldrà començar per mi mateixa, i  no serà una feina fàcil.

7 i mig

Doncs si, ja fa 7 mesos i mig que sóc a Londres, qui ho havia de dir.

El 7 és un número que m'agrada. Potser perquè vaig nèixer en dia 7, potser perquè diuen que és el meu número de la sort ( tot i que val a dir que no hi crec gaire, en això).
No puc dir que sigui la millor època de la meva vida, però si que puc dir que hi estic bé, aquí, que és el lloc on vull estar, on vull ser ara.
I suposo que al capdavall això és l'important, saber que estàs fent el que vols fer, que no tens aquella sensació de que alguna cosa està malament,sentir-te protagonista de la teva vida.

Valorant-ho globalment estic força contenta, el fet de ser aquí ( i no "allí") m'ha servit per conèixer-me una mica més a mi mateixa, per saber-me valenta i poruga a la vegada, aventurera i contradictòria, alliberada i amb ganes d'aprendre un munt de coses noves, de conèixer gent de tots els continents. Gent que arriba, gent que marxa, els que fa tems que hi són o els que tot just han aterrat fa poc. Tothom té alguna història interessant a explicar, i de tots ells se'n pot aprendre alguna cosa.

Cert que ser lluny de casa no és gens fàcil, és més aviat dur. Cert que construïr relacions de nou, en un altre ambient, amb un altre idioma, noves maneres de fer... És tot un repte. Però és un repte que he encarat amb ganes i il.lusió, que de moment no vull deixar. Que hi ha tant per fer que em fa por posar-ho en una llista i veure que "tot, no podrà ser".
Aixi doncs l'aventura continua, amb entrebancs i salts de trampolí, i sobretot, amb entusiasme i perseverança. Serà que així s'aconsegueix tot? :)