Raimon



Se'l veu gran,cansat, amb els ulls petits i el mateix pentinat de fa 30 anys que el fa inconfusible. Sentir en concert a Raimon a Londres és una d'aquelles coses que només passen un cop a la vida,una d'aquelles coses que no et pots deixar perdre.

Canta "Jo vinc d'un silenci", "Quan s'acosta la nit" i "Parlant-me de tu". I de cop i volta ja no sóc a l'auditori d'una universitat del centre de Londres: sóc vora el mar càlid, puc sentir la sorra, la vesprada, la olor del Mediterrani. M'he traslladat a aquest lloc tan bonic que és casa meva, només amb unes cançons.

Se'l veu gran,si, pots veure que el pas del temps no perdona. Però quan canta "Al Vent" o "Diguem No", se'm posa la pell de gallina. No sé si és perquè em recorda a la lluita que van viure la generació dels meus pares de la qual en som hereus o perquè em fa pensar en la lluita que encara ha de venir, aquesta guerra invisible que estem vivint, una guerra on les cançons de Raimon encara segueixen vigents. 
 
Un Raimon que ens diu que no hem de tenir por de dir No, que això no és el que volem. Un Raimon que ens diu que cal seguir lluitant, malgrat tot.

1 comentari:

Minerva ha dit...

Guapa!
Que guai que puguis trobar momentets així!
Jo en vull un d'aquests amb tu! Allà on siguis! :)

Un petonàs!!!