Sec al balcó de casa meva, avui ha sortit el sol i fa un dia fantàstic.
Ha passat una setmana des de que la vaig comprar i la meva planta encara sobreviu.
És aquella hora de la tarda en què no hi ha gaire gent al carrer, només l'autobús que em porta cada matí al metro perquè pugui anar a treballar passa ràpid perquè avui ningú ha demanat parada. La meva veïna estén la roba i uns nens juguen al petit espai de gespa que queda amagat entre els edificis. Penso que m'agrada ser aquí. També penso que enyoro Barcelona. I que les dues ciutats em dónen coses diferents. Una em dóna feina, noves experiències i una perspectiva de futur que em motiva. L'altra l'acolliment dels meus amics, l'escalfor de la meva família i la sensació de pertànyer a un lloc meravellós. Es fa difícil la tria. Ni que sigui una tria temporal. I sé que em fa bé aprendre a estar sola, a pensar en mi mateixa, aprendre a sortirme'n malgrat tot.
Però de vegades l'enyor s'apodera de mi i he de reprimir les ganes de llençar la tovallola i pujar al primer avió destí BCN.
Ningú va dir que fós fàcil, això ja ho sé. I també sabia que hi hauria moments com aquests.
Només cal seguir endavant, malgrat tot, seguir lluitant
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada