Raimon

Se'l veu gran,cansat, amb els ulls petits i el mateix pentinat de fa 30 anys que el fa inconfusible. Sentir en concert a Raimon a Londres és una d'aquelles coses que només passen un cop a la vida,una d'aquelles coses que no et pots deixar perdre.

Canta "Jo vinc d'un silenci", "Quan s'acosta la nit" i "Parlant-me de tu". I de cop i volta ja no sóc a l'auditori d'una universitat del centre de Londres: sóc vora el mar càlid, puc sentir la sorra, la vesprada, la olor del Mediterrani. M'he traslladat a aquest lloc tan bonic que és casa meva, només amb unes cançons.

Se'l veu gran,si, pots veure que el pas del temps no perdona. Però quan canta "Al Vent" o "Diguem No", se'm posa la pell de gallina. No sé si és perquè em recorda a la lluita que van viure la generació dels meus pares de la qual en som hereus o perquè em fa pensar en la lluita que encara ha de venir, aquesta guerra invisible que estem vivint, una guerra on les cançons de Raimon encara segueixen vigents. 

 

Un Raimon que ens diu que no hem de tenir por de dir No, que això no és el que volem. Un Raimon que ens diu que cal seguir lluitant, malgrat tot.

Un any i 6 dies

Sec al balcó de casa meva, avui ha sortit el sol i fa un dia fantàstic. 

Ha passat una setmana des de que la vaig comprar i la meva planta encara sobreviu.  

És aquella hora de la tarda en què no hi ha gaire gent al carrer, només l'autobús que em porta cada matí al metro perquè pugui anar a treballar passa ràpid perquè avui ningú ha demanat parada. La meva veïna estén la roba i uns nens juguen al petit espai de gespa que queda amagat entre els edificis. Penso que m'agrada ser aquí. També penso que enyoro Barcelona. I que les dues ciutats em dónen coses diferents. Una em dóna feina, noves experiències i una perspectiva de futur que em motiva. L'altra l'acolliment dels meus amics, l'escalfor de la meva família i la sensació de pertànyer a un lloc meravellós. Es fa difícil la tria. Ni que sigui una tria temporal. I sé que em fa bé aprendre a estar sola, a pensar en mi mateixa, aprendre a sortirme'n malgrat tot. 

Però de vegades l'enyor s'apodera de mi i he de reprimir les ganes de llençar la tovallola i pujar al primer avió destí BCN.

Ningú va dir que fós fàcil, això ja ho sé. I també sabia que hi hauria moments com aquests.

Només cal seguir endavant, malgrat tot, seguir lluitant

Cafè i llibreta

Sec a l'últim pis d'un M&S de Oxford Streeet. Tot i ser un un país llunyà no he canviat massa de costums. Un dels que encara conservo és el de seure en un cafè i escriure. Val a dir que mai surto de casa sense una llibreteta(*) i un bolígraf, per mi és bàsic i imprescindible.
I és que de tant en tant necessito seure en un cafè i escriure. Ho trobo, fins i tot, terapèutic. M'ajuda a posar les idees en ordre, a entendre'm una mica més, a endreçar tot el batibull de coses que em passen pel cap.
I escric, escric sense parar, pàgines i pàgines que segurament no rellegiré mai més. I en realitat tant me fa, tot i que en el fons tinc l'esperança de, algún dia, algun descendent meu trobarà aquestes llibretes i li agradarà tafanejar-les, com hagués fet jo. Poder saber com era i què feia un dels seus avantpassats. Per això les guardo totes, les llibretetes, em sembla bonic poder deixar escrit quelcom per a la posteritat, i potser per això també escric en aquest blog, qui sap.
I és que sé que no sóc una gran escriptora, que no tinc un gran domini del llenguatge, però m'agrada escriure, no ho puc evitar. Cafè i llibreta, sempre a mà.

(*)Notis que el terme llibreteta no defineix una llibreta "normal", es refereix a una llibreta normalment de DIN A5, amb alguna cosa que la caracteritza com a especial, com per exemple el color, algun dibuixet a la portada, etc..

Fer o No Fer, aquesta és la qüestió

"El que hauries de fer és..:"

"I ja has fet...?"

"No trobes que hauries de fer...?"

"I per què no fas...?"


Sempre m'ha fascinat el procés de presa de decisions que tenim, que té la gent que m'envolta, que tinc jo mateixa. Però encara em fascina més com opinem i el què opinem de les decisions dels altres.

Quan era a Barcelona tenia la sensació moltes vegades de que no estava "fent el que havia de fer", o el que " se suposava que havia de fer". I això m'angoixava. Molt. I alhora em trobava a mi mateixa jutjant les decisions dels altres, opinant que "el que haurien de fer és això i no això altre".

D'acord que quan un amic o amiga et demana consell li dius el que et sembla, però aquesta tendència a jutjar què està bé i què no pels altres ha arribat a un punt que em posa els pèls de punta. Especialment des de que sóc a Londres.

He decidit deixar de jutjar les decisions dels altres, respectar-les i donar-los suport. Perquè per sobre de tot passa la teva llibertat de decidir què vols fer amb la teva vida, i és que, al capdavall, tu, i només tu, en patiràs les conseqüències.

La família, els amics, els companys a estones, tots tenen una opinió el respecte allò que fas. I cal anar amb molt de compte en com expressem aquestes opinions perquè, sovint, sense adonar-nos-en, fem mal a qui les donem.
I és que l'objectiu de l'amistat o dels vincles familiars ha de ser fer-nos més forts, sentir-nos estimats i recoltzats. I quan et jutgen i et diuen que el que hauries de fer és això i no el que tu has decidit no ajuda a aquest objectiu, ni porta enlloc.

Així doncs faig una crida al respecte per la llibertat individual, perquè cadascú se senti lliure de prendre les seves pròpies decisions.

Ara caldrà començar per mi mateixa, i  no serà una feina fàcil.

7 i mig

Doncs si, ja fa 7 mesos i mig que sóc a Londres, qui ho havia de dir.

El 7 és un número que m'agrada. Potser perquè vaig nèixer en dia 7, potser perquè diuen que és el meu número de la sort ( tot i que val a dir que no hi crec gaire, en això).
No puc dir que sigui la millor època de la meva vida, però si que puc dir que hi estic bé, aquí, que és el lloc on vull estar, on vull ser ara.
I suposo que al capdavall això és l'important, saber que estàs fent el que vols fer, que no tens aquella sensació de que alguna cosa està malament,sentir-te protagonista de la teva vida.

Valorant-ho globalment estic força contenta, el fet de ser aquí ( i no "allí") m'ha servit per conèixer-me una mica més a mi mateixa, per saber-me valenta i poruga a la vegada, aventurera i contradictòria, alliberada i amb ganes d'aprendre un munt de coses noves, de conèixer gent de tots els continents. Gent que arriba, gent que marxa, els que fa tems que hi són o els que tot just han aterrat fa poc. Tothom té alguna història interessant a explicar, i de tots ells se'n pot aprendre alguna cosa.

Cert que ser lluny de casa no és gens fàcil, és més aviat dur. Cert que construïr relacions de nou, en un altre ambient, amb un altre idioma, noves maneres de fer... És tot un repte. Però és un repte que he encarat amb ganes i il.lusió, que de moment no vull deixar. Que hi ha tant per fer que em fa por posar-ho en una llista i veure que "tot, no podrà ser".
Aixi doncs l'aventura continua, amb entrebancs i salts de trampolí, i sobretot, amb entusiasme i perseverança. Serà que així s'aconsegueix tot? :)