Màscares

Un estudi d'una universitat alemanya diu que el Facebook i les xarxes socials promouen l'enveja entre tots aquells que les fan servir. L'estudi assegura que el fet de veure que als nostres amics els va tan bé i que són tan feliços ens fa infeliços a nosaltres.

Està clar que tot allò que compartim a les xarxes socials és només una petita part, la nostra millor part. Si un diumenge a la tarda t'agafa per plorar, no ho penjaràs perquè tothom ho pugui veure, si més no, la gran majoria de la gent no ho fa. Si resulta que a la feina et tracten malament, o estàs a punt de perdre-la, no és el que et fagi més il.lusió compartir amb els teus amics. Tu el que vols és que et vegin alegre, disfrutant de la vida, amb amics, somrient, passant-ho bé. Només faltaria que ens veiéssin les febleses. Però estar trist, o enfadat, o tenir un mal dia, fins i tot una mala època, no és dolent.

Ens creem una màscara, una façana, la qual venem a la gent que ens envolta. Però la realitat és que som persones complexes, amb inseguretats, pors, fortaleses i contradiccions. Potser ara més que mai, gràcies a les xarxes socials, el nostre jo verdader es pot amagar més fàcilment, darrera l'ordinador. Ja no cal que parlem cara a cara, ho fem pel xat. No cal que ens mirem als ulls, ja podem penjar les fotos o enviar-les pel whatsapp.

Potser per això la informació que compartim està més manipulada que mai.

Es fa difícil tornar a l'autenticitat, al recomfort d'una abraçada, un gest, un agafar la mà en el moment oportú, una mirada que ho diu tot, és més fàcil teclejar els sentiments sense haver de mirar als ulls que dir el que sents cara a cara.

Potser el fet de viure lluny em fa veure-ho les relacions interpersonals des d'una altra perspectiva. Si que és cert que sempre he pensat que les xarxes socials ens alienen, i que jo en sóc una de les seves víctimes. Amaguen el que realment som, despersonalitzen les relacions, es perd l'essència. I tot i que val a dir que sense internet la meva vida seria molt diferent, si que veig que ens cal parar i mirar cap a on estem anant, quines relacions interpersonals estem creant, quins lligams estem establint i en base a quins paràmetres medim les nostres amistats.

Però això serà per al proper post, potser en un altre diumenge a la tarda en què la tristesa m'agafi per sorpresa, la ràdio doni una altra notícia interessant i la meva inspiració torni per donar vida al Blog, una més de la llarga llista d'adiccions "internetils" de les quals sóc víctima i perpetuadora.

Raimon

Se'l veu gran,cansat, amb els ulls petits i el mateix pentinat de fa 30 anys que el fa inconfusible. Sentir en concert a Raimon a Londres és una d'aquelles coses que només passen un cop a la vida,una d'aquelles coses que no et pots deixar perdre.

Canta "Jo vinc d'un silenci", "Quan s'acosta la nit" i "Parlant-me de tu". I de cop i volta ja no sóc a l'auditori d'una universitat del centre de Londres: sóc vora el mar càlid, puc sentir la sorra, la vesprada, la olor del Mediterrani. M'he traslladat a aquest lloc tan bonic que és casa meva, només amb unes cançons.

Se'l veu gran,si, pots veure que el pas del temps no perdona. Però quan canta "Al Vent" o "Diguem No", se'm posa la pell de gallina. No sé si és perquè em recorda a la lluita que van viure la generació dels meus pares de la qual en som hereus o perquè em fa pensar en la lluita que encara ha de venir, aquesta guerra invisible que estem vivint, una guerra on les cançons de Raimon encara segueixen vigents. 

 

Un Raimon que ens diu que no hem de tenir por de dir No, que això no és el que volem. Un Raimon que ens diu que cal seguir lluitant, malgrat tot.

Un any i 6 dies

Sec al balcó de casa meva, avui ha sortit el sol i fa un dia fantàstic. 

Ha passat una setmana des de que la vaig comprar i la meva planta encara sobreviu.  

És aquella hora de la tarda en què no hi ha gaire gent al carrer, només l'autobús que em porta cada matí al metro perquè pugui anar a treballar passa ràpid perquè avui ningú ha demanat parada. La meva veïna estén la roba i uns nens juguen al petit espai de gespa que queda amagat entre els edificis. Penso que m'agrada ser aquí. També penso que enyoro Barcelona. I que les dues ciutats em dónen coses diferents. Una em dóna feina, noves experiències i una perspectiva de futur que em motiva. L'altra l'acolliment dels meus amics, l'escalfor de la meva família i la sensació de pertànyer a un lloc meravellós. Es fa difícil la tria. Ni que sigui una tria temporal. I sé que em fa bé aprendre a estar sola, a pensar en mi mateixa, aprendre a sortirme'n malgrat tot. 

Però de vegades l'enyor s'apodera de mi i he de reprimir les ganes de llençar la tovallola i pujar al primer avió destí BCN.

Ningú va dir que fós fàcil, això ja ho sé. I també sabia que hi hauria moments com aquests.

Només cal seguir endavant, malgrat tot, seguir lluitant

Cafè i llibreta

Sec a l'últim pis d'un M&S de Oxford Streeet. Tot i ser un un país llunyà no he canviat massa de costums. Un dels que encara conservo és el de seure en un cafè i escriure. Val a dir que mai surto de casa sense una llibreteta(*) i un bolígraf, per mi és bàsic i imprescindible.
I és que de tant en tant necessito seure en un cafè i escriure. Ho trobo, fins i tot, terapèutic. M'ajuda a posar les idees en ordre, a entendre'm una mica més, a endreçar tot el batibull de coses que em passen pel cap.
I escric, escric sense parar, pàgines i pàgines que segurament no rellegiré mai més. I en realitat tant me fa, tot i que en el fons tinc l'esperança de, algún dia, algun descendent meu trobarà aquestes llibretes i li agradarà tafanejar-les, com hagués fet jo. Poder saber com era i què feia un dels seus avantpassats. Per això les guardo totes, les llibretetes, em sembla bonic poder deixar escrit quelcom per a la posteritat, i potser per això també escric en aquest blog, qui sap.
I és que sé que no sóc una gran escriptora, que no tinc un gran domini del llenguatge, però m'agrada escriure, no ho puc evitar. Cafè i llibreta, sempre a mà.

(*)Notis que el terme llibreteta no defineix una llibreta "normal", es refereix a una llibreta normalment de DIN A5, amb alguna cosa que la caracteritza com a especial, com per exemple el color, algun dibuixet a la portada, etc..

Fer o No Fer, aquesta és la qüestió

"El que hauries de fer és..:"

"I ja has fet...?"

"No trobes que hauries de fer...?"

"I per què no fas...?"


Sempre m'ha fascinat el procés de presa de decisions que tenim, que té la gent que m'envolta, que tinc jo mateixa. Però encara em fascina més com opinem i el què opinem de les decisions dels altres.

Quan era a Barcelona tenia la sensació moltes vegades de que no estava "fent el que havia de fer", o el que " se suposava que havia de fer". I això m'angoixava. Molt. I alhora em trobava a mi mateixa jutjant les decisions dels altres, opinant que "el que haurien de fer és això i no això altre".

D'acord que quan un amic o amiga et demana consell li dius el que et sembla, però aquesta tendència a jutjar què està bé i què no pels altres ha arribat a un punt que em posa els pèls de punta. Especialment des de que sóc a Londres.

He decidit deixar de jutjar les decisions dels altres, respectar-les i donar-los suport. Perquè per sobre de tot passa la teva llibertat de decidir què vols fer amb la teva vida, i és que, al capdavall, tu, i només tu, en patiràs les conseqüències.

La família, els amics, els companys a estones, tots tenen una opinió el respecte allò que fas. I cal anar amb molt de compte en com expressem aquestes opinions perquè, sovint, sense adonar-nos-en, fem mal a qui les donem.
I és que l'objectiu de l'amistat o dels vincles familiars ha de ser fer-nos més forts, sentir-nos estimats i recoltzats. I quan et jutgen i et diuen que el que hauries de fer és això i no el que tu has decidit no ajuda a aquest objectiu, ni porta enlloc.

Així doncs faig una crida al respecte per la llibertat individual, perquè cadascú se senti lliure de prendre les seves pròpies decisions.

Ara caldrà començar per mi mateixa, i  no serà una feina fàcil.

7 i mig

Doncs si, ja fa 7 mesos i mig que sóc a Londres, qui ho havia de dir.

El 7 és un número que m'agrada. Potser perquè vaig nèixer en dia 7, potser perquè diuen que és el meu número de la sort ( tot i que val a dir que no hi crec gaire, en això).
No puc dir que sigui la millor època de la meva vida, però si que puc dir que hi estic bé, aquí, que és el lloc on vull estar, on vull ser ara.
I suposo que al capdavall això és l'important, saber que estàs fent el que vols fer, que no tens aquella sensació de que alguna cosa està malament,sentir-te protagonista de la teva vida.

Valorant-ho globalment estic força contenta, el fet de ser aquí ( i no "allí") m'ha servit per conèixer-me una mica més a mi mateixa, per saber-me valenta i poruga a la vegada, aventurera i contradictòria, alliberada i amb ganes d'aprendre un munt de coses noves, de conèixer gent de tots els continents. Gent que arriba, gent que marxa, els que fa tems que hi són o els que tot just han aterrat fa poc. Tothom té alguna història interessant a explicar, i de tots ells se'n pot aprendre alguna cosa.

Cert que ser lluny de casa no és gens fàcil, és més aviat dur. Cert que construïr relacions de nou, en un altre ambient, amb un altre idioma, noves maneres de fer... És tot un repte. Però és un repte que he encarat amb ganes i il.lusió, que de moment no vull deixar. Que hi ha tant per fer que em fa por posar-ho en una llista i veure que "tot, no podrà ser".
Aixi doncs l'aventura continua, amb entrebancs i salts de trampolí, i sobretot, amb entusiasme i perseverança. Serà que així s'aconsegueix tot? :)

Enyor VS Repte

Cau el vespre i ,prop del riu, penso que trobo a faltar el mar. Aquella sensació de llibertat, de profunditat, de "tot és possible" que només les immenses onades poden portar-me.
A voltes l'enyor és tant gran que no sé si ho podré suportar, però la il.lusió del repte, del "serè capaç?"salta amb força, amb energia, i m'empeny a seguir un dia més a la ciutat de la pluja, la boira, el fred, i les distàncies inacabables.

Dos mesos i tres visites després d'haver deixat Barcelona penso que tinc ganes de tornar a la ciutat que m'ha vist créixer, on tot és conegut, familiar,proper...on tot és fàcil. Fàcil, una paraula curiosa que prèn força quan canvies el teu entorn segur per un entorn que podríem considerar hostil.

És el repte de canviar de vida, d'amics, de feina, d'idioma... El repte de canviar-ho tot i de veure si tu també canviaràs, o com.

La meva lluita interior és contínua, però ja era això el que vaig triar ;)

Enyor VS Repte....Continuarà.

Aqui comença i s'acaba

Així doncs, comença el camí, la travessia pel desert, amb les maletes fetes i moltes ganes d'aprendre canvio de ciutat i m'embarco en una aventura que no sé on em durà. Tanco una etapa preciosa de la meva vida, que he compartit amb gent impressionant, on he tingut el privilegi de conèixer una èlit de persones espectaculars que em fan valorar l'amistat i el valor d'un projecte compartit per sobre de tot. Que em fan tenir els peus a terra i em donen suport en els meus somnis impossibles.

Ha estat una decisió que m'ha costat molt de prendre, que no ha estat fàcil però de la qual n'estic orgullosa i convençuda. Convençuda de que aquest viatge-aventura em durà ben lluny, on els meus somnis creixen i es fan realitat. Convençuda de que passi el que passi me'n sortiré, perquè tinc el suport incondicional i la força d'un exèrcit d'amics i d'una família espectacular que em fan sentir important, igual que ells ho són per a mi. Convençuda de que tornaré i de que, llavors, serà millor, jo seré millor.

Hi ha moments que els vius intensament, i per mi, aquest és un d'ells. Aquesta sensació de viure l'aventura, la meva pròpia aventura, és una sensació única.

Així doncs, no m'acomiado, dic Fins aviat, veniu-me a veure, us trobaré a faltar. :D

El km12 de la C63

Al km 12 de la C63 hi ha un cartell que ho indica. Al costat del cartell una porta.
Darrera la porta un jardí i una piscina.
Una mica més enllà un garatge, i al capdamunt d'unes escales, una casa.

Ara la casa és buida, però hi havia hagut molta vida. Hi havia hagut celebracions de Nadal, criatures fent cagar el tió, aniversaris, estius tranquils vora la piscina, sopars a la fresca, dinars de diumenge i esmorzars a la taula de davant de la cuina, on, de bon matí, hi toca un airet molt dolç.

És la casa dels meus avis materns, tot i que va acabar essent la casa de la meva àvia. L'àvia més guapa, més dolça i més bona de totes.

Com que va ser mare de molt jove també va ser una àvia molt jove, és per això que la vaig poder difrutar durant molts anys.

La meva àvia era una dona especial, era diferent.Per sort, al seu poble, ningú se'n va adonar. Tot i que l'estimàven i la respectaven, no crec que arribéssin mai a adonar-se de com de fantàstica n'era.

Ja fa un any que va marxar, però el seu record és tan viu que de vegades la veig, o la sento, i sento que la trobo moltíssim a faltar.

Ara ens toca budiar casa seva, aquesta casa que ella mateixa va construïr, plena de records i de moments viscuts, moments alegres, moments tristos, moments durs...

Per sort la meva àvia ho guardava tot, i en una tarda de dissabte vaig poder reviure, a través de desenes d'àlbums de fotos, la seva vida i la de la nostra família. Guardava els treballs de final de curs dels nostres primers anys a l'escola, guardava la roba que ja no ens posàvem, tota la roba de quan érem bebès, i alguns dels ninos de peluix que havíem tingut en algun moment de la nostra infantesa. Suposo que era una de les seves maneres de dir-nos que ens estimava.

Tothom sap que els avis marxen, normalment molt aviat, ens deiexen el record, l'amor, com ens han cuidat i estimat, petits moments viscuts. I tot i que es fa molt difícil deixar-la anar, guardo el seu record ben endins, amb tot el que m'ha aportat i tot el que ens hem estimat.

( En record de la meva estimada àvia Enriqueta)

Petits Moments II

I és aquí, un dissabte al matí qualsevol, prenent un cafènllet-biquini-aiguanatural mentre llegeixo una revista, quan em sento millor que mai.
Veig la Sagrada Família, les obres, els cotxes i els busos que passen aliens al meu petit moment de felicitat.
Sembla que l'estiu és a tocar, samarretes de tirants, crema solar i pantalons curts.
Els llargs matins a la platja i les llargues vesprades en alguna terrasseta de Gràcia.
Aprofitem ara que podem, gaudim del bon temps i posem-nos ben morenes.
I sobretot: deixem-nos de "M'agrada" al Facebook i comentem més el blogs, seria un bon exercici :)

Petits moments

Recordo aquell dia a Madrid, al menjador de ca l'Ana. La Clara es va estirar al sofà, es va tapar amb el mocador estiuenc de colors i va tancar els ulls dolçament mentre l'Ana i jo xerràvem de no recordo el què.
L'expressió pacífica de la Clara, la conversa que fluïa entre l'Ana i jo... Era aquell moment després de dinar on tot sembla més fàcil, més senzill.
Són aquests moments que de cop recordes, et venen al cap, no van ser moments decisius ni importants, però si especials.. Són aquests petits moments els que, d'alguna manera, dónen sentit a tot plegat. No te n'adones fins més tard que, aquell, va ser un moment màgic. I apareix així, de cop i volta, i tal com ve, se'n va.
Potser l'important és això, disfrutar d'aquests petits moments, agafar-los i guardar-los com un tresor, perquè formen part de tu, et creen i t'enriqueixen.
Cal aprofitar el moment, sense pensar-s'ho dues vegades i saltar, i esperar que se't despleguin les ales i puguis sortir volant.

Avui

Avui no vull mirar el rellotge, no vull pensar en demà, no vull pensar en qui sóc, ni cap a on vaig, ni què coi estic fent.

Vull sentir per un moment que no he de pensar en res, que la pau d'esperit existeix, que és real.

No vull pensar en que hauria de fer més exercici, menjar més fruita o anar a més museus.

Tinc ganes de llegir, d'esciure tot allò que em passa pel cap, de cantar, de ballar, i de cridar ben fort que avui, no vull pensar.

Amélie

L'Amélie ha passat a formar part oficialment de la meva vida ;)

I una recomanació, perquè no perdem la il.lusió de fer coses noves cada dia :

http://mentalgassi.blogspot.com/

Busquem allò que fa especial el dia a dia.

I si...

I si és cert allò que diuen, que qui alguna cosa vol, alguna cosa li costa.
I si és cert que les nostres decisions no acaben de ser mai nostres del tot sinó una suma de petits factors externs i algun d'intern que ens guien cap a una direcció incerta.
I si és cert que ningú sap el que vol, per molt segur que pugui semblar estar-ne.
I si resulta que ets capaç de molt més del que et penses, però et fa por ser-ho,poder anar encara més lluny.

Veig com tothom canvia al meu voltant, de manera que la que deu estar canviant dec ser jo, si tothom se'm fa extrany, l'extranya dec ser jo.

Creuar el desert sembla una idea poc atractiva, però un cop dins no tens més remei que tirar endavant i no mirar enrera, seguir lluitant per arribar al teu objectiu.

No desisitim, fins a l'infinit i més enllà.

7 coses rares

Avui estic d'enhorabona: m'han otorgat un premi. Uns premis que trobo que són molt originals, i que es mereixen un post amb cara i ulls.

Anem a pams:

1- Publicar el premi i fer referencia a qui ens l'ha donat...

Aquest premi me l'ha donat l'Elena ,que juntament amb l'Eva , compartim la passió per totes les novetats i meravelles que ens ofereix la xarxa (entre moltes altres coses). I perquè elles si que, per mi, són la representació dels blocs escrits en femení.

2- Escollir a 7 dones més a qui donar-li el premi...

1.-A l'Alba perquè les seves fotos i els seus posts ens transporten cap al seu món únic i inimitable, i perquè segur que li encantarà repartir premis i explicar coses rares sobre ella.

2.-A la Luzía perquè no sé com s'ho fa però és capaç de trobar l'impensable a internet, diverit, creatiu i, sobretot, molt fashion :) I perquè tinc curiositat per les seves 7 coses rares :P

3.-A la Irene perquè amb la seva lluita i els seus somriures ha aconseguit fer que els nostres móns siguin més feliços cada dia.

4.-A la Maria que amb el seu blog ens trasllada a móns llunyans i desconeguts per la majoría, ens explica què hi passa a l'altra banda del món i perquè així s'anima a fer un post diferent.

5.- A la Núria perquè és una fora de sèrie pel que fa a les manualitats i la seva originalitat i la seva creativitats són molt difícils de trobar.I perquè sé del cert que les seves 7 coses rares ens faràn molta gràcia.

6.- A la Conxi perquè el seu humor i la seva visió de la qüotidianeitat fan més lleugera la càrrega del dia a dia. Al seu món de color de Champán Rosa, mordaç, intel.ligent, divertit i aclaparadorament savi.

7.- I a la Gisela, que no té bloc però que l'animo a crear-ne un, perquè estic segura que té moltes coses interessants a dir i compartir amb la resta de la xarxa


I finalment vull afegir a una 8è premiada que sé que potser no farà al.lusió al premi però li vull donar igualment perquè se'l mereix: a la Roser que té un blog molt original i molt poc conegut on dóna a conèixer les diferents biblioteques. Tot i que últimament no l'actualitza gaire, a veure si així s'anima.

3- Explicar 7 coses rares o estranyes sobre mi...

1.- Tinc debilitat per les llibretes: grans, petites, allargades, rodones, de colors, blanques, no me'n puc estar, les veig i les vull tenir. Això em comporta tenir un munt de llibretes començades a casa que no goso mai gastar per por a haver-les de llençar un cop usades.

2.- Tinc una altra debilitat : les bossetes. Ja siguin necesers, estoigs o una simple bossa de tela on hi guardes les sabates: en tinc de totes mides, marques i colors, en tinc un munt.

3.-Cada dia calculo els trajectes que he de fer 4 o 5 vegades per veure quin pot ser el camí més curt per fer-los, és una mania rara que tinc, tot i que hi ha trajectes que faig cada dia un parell de cops i ja sé que aquell és el camí més curt..però no se sap mai.

4.-A l'hora de dormir necessito fer-ho amb els llums completament apagats, porta i finestres tancades i ( si és hivern) amb una manta ben gruixuda que em tapi les orelles. Sóc molt fredolica.

5.-Quan estenc la roba m'agrada que quedi ben endreçada de manera que calculo que hi pugui cabre tot el que he d'estendre, com que tinc una "sissí" petita de l'IKEA, el dia que hi ha molta roba m'hi estic una bona estona.

6.- Sóc molt observadora, m'agrada mirar-me la gent de dalt a baix i veure com són, què duen posat, quins gestos fan... Hi ha que diu que me'ls miro malament, però és simple curiositat observo i ho deso a la meva memòria, com si fós un magatzem d'informació que sé que algun diaem servirà per alguna cosa :)

7.- Al matí necessito llevar-me amb música o amb la ràdio, els dies que, pel que sigui, no puc fer-ho així, no em desperto igual d'alegre. També m'agrada sentir les notícies a la ràdio de bon matí, m'ajuda a donar el tret de sortida del dia.

I aquí els premis i una mica sobre mi. Ja tinc ganes de veure les respostes ;)

Coses que es poden fer al metro de Barcelona

Parlar per telèfon, fluixet, alt perquè tothom sàpiga d'on vens o cap a on vas. Escoltar música, amb auriculars, ben fluixeta o socialitzant-la. Donar a conèixer el teu art musical o demanar una ajuda a canvi d'uns kleenex o d'un encenedor. Llegir el diari, llegir un llibre, fullejar una revista. Maquillar-se, fer-se la manicura, posar-se crema a les mans o a la cara, netejar les ulleres. Esmorzar, dinar o berenar quan surts de l'escola. Jugar a videojocs, al mòbil, a la PSP. Millorar la teva intel.ligència amb una màquina de color rosa.Dormir. Observar desconeguts darrera unes ulleres fosques. Compartir les teves penes i alegries amb gent que no has vist mai i que mai més tornaràs a veure. Beure alcohol, aigua, prendre cafè d'aquests per emportar que el Sr.Dunkin Donuts té l'amabilitat de vendre't sense que et calgui sortir al carrer.Estudiar, escriure els teus pensaments més íntims, actualitzar l'agenda,i també escriure aquest post.

I és que hi ha tot un món que es mou per sota dels carrers de Barcelona, són trajectes llargs, trajectes curts, compartits amb desconeguts, amb coneguts, amb retrobats i amb amics de tota la vida. És un espai compartit que sempre ens passa per alt que hi puguin passar tantíssimes coses.

Els nous filòsofs

Cada cop tinc més clar que els filòsofs contemporanis no es troben a les Universitats donant classe, ni a casa seva escrivint llibres o barrinant noves teories, sinó que es troben davant d'un ordinador dins d'alguna empresa de publicitat: els filòsofs contemporanis són els publicistes.
Ens donen tota una filosofia per encarar la vida, per definir-nos com a persones,per actuar davant dels altres...
Alguns exemples: "Lección de belleza numero 1: sé tu misma", " Conduir et dona llibertat", "Res és impossible", "Just do it", "Coca Cola: La chispa de la vida."

Ens diuen què hem d'estudiar, a quina universitat, com trobar parella, com solucionar els nostres problemes , com trobar feina, on anar de vacances, com vestir-nos, com pentinar-nos, on passar les estones lliures i sobretot sobretot: ens diuen com ser feliços.

Com afecta la nostra manera de consumir a la nostra manera de viure? I jo em pregunto: realment tenim alternativa? Hem renunciat a pensar per nosaltres mateixos i hem cedit al xantatge: comprar per ser feliç? Diu la dita que els diners no fan la felicitat, però a l'hora de la veritat, ho apliquem realment?

El cas és que al final descobrim que res és el que sembla.I llavors ve la decepció i la gran pregunta: on s'amaga la felicitat? Darrera la publicitat segur que no ;)

Senzill

Un nen juga a pilota al carrer, és un carrer costerut,juga sol. La paret li retorna un cop i un altre la pilota. Intenta un joc de peus per enlairar la pilota, li costa, no ho aconsegueix. Quan la pilota, per fi, s'aixeca del terra, el nen salta d'alegria i d'emoció. Però ningú no la comparteix amb ell, aquesta emoció. Només jo, darrera el vidre de l'autobús, penso que és ben senzill ser feliç.

Temps

És tot el que necessites, temps i persones amb qui compartir-lo. Què seria del nostre temps sense la gent que ens envolta, que ens estima i que ens cuida?

De moment tinc això, temps, temps per disfrutar i per pensar, a partir de l'Octubre ja veurem...

Vacances

I ja són aquí, ja les tenim al sac, tot i que encara no està ben lligat. Alguns se'n van a voltar pel món, d'altres opten per quedar-se a Catalunya i disfrutar del país, d'altres marxen a treballar a terres llunyanes,i els últims marxen a països desconeguts,però tots, espero, ens retrobarem al Setembre i ens explicarem com ha anat, què hem après i com ens ho hem passat.

Qui més qui menys a l'estiu fa una escpadeta, ja sigui a prop o lluny.

El meu estiu comença en un veler i acaba en una platja de Menorca.

Que passeu un bon estiu, agafeu forçes per tornar, ens veiem al Setembre i ens ho expliquem tot!